Un acte d'amor

És inevitable aparcar tot el que un tenia previst. Els primers dies de la setmana diversos temes em competien al cap (i a la voluminosa carpeta de retallades, a la dreta de l’ordinador) disputant-se el protagonisme de la columna d’avui, però, de sobte, dijous al matí va sorgir l’inesperat, i aquelles idees que es movien, cautes, a l’impàs del dubte, es van esfondrar les unes contra les altres per deixar pas a una única certesa: que avui no podia parlar –escriure– de cap altra cosa que no fos de l’immens acte d’amor d’Ángel Hernández.

Els confesso que no sé què dir, més enllà d’explicar-los com m’ha commocionat la notícia. La paraula és poca quan l’emoció és tanta. M’agradaria desenvolupar aquí i ara profunds arguments a favor de l’eutanàsia i intentar rebatre, a fons i amb respecte, qualsevol idea en sentit contrari. No ho faré. Els que saben, poden i deuen, ja ho estan fent en tots els mitjans. Em limito a compartir amb vostès una mica del que sento, pobre de mi, a l’escriure aquestes línies.

Notícies relacionades

Un home, imputat per ajudar a morir la seva dona amb esclerosi múltiple

L'últim gest

Una immensa alegria, en primer lloc, perquè sé que la María José i l’Ángel, cada un a la seva manera, han cessat el seu sofriment, el de la mateixa malaltia i el de patir amb el que pateix. I un enorme agraïment, en segon lloc, perquè amb la seva decisió (irrompent al mig d’aquesta precampanya en què cada frase és una mossegada i cada discurs una carnisseria) han parat el temps i han vingut a posar a la diana de les hores detingudes el valor del que importa: l’ésser humà, la llibertat, la dignitat, el dret a ser qui soc i com soc, el que faig i com ho faig.  

I amb la impotència de qui no pot, o no sap, fer molt més, llegeixo i rellegeixo les cròniques del que ha passat per memoritzar, gravar a foc en el meu cervell, la que em sembla la més senzilla i sentida declaració d’amor que mai hagi vist, sentit o llegit, les paraules de l’Ángel a la María José, ja en els últims moments: “A veure, dona’m la mà que vull notar l’absència definitiva del teu patiment”.