La manta curta

El –diguem-li– pobre vicepresident de la Generalitat Pere Aragonès ha passat una mala setmana atrapat pel problema de les mantes curtes, aquelles que si tapen el pit deixen al descobert els peus. Intenta distribuir els diners d’una institució que no ha tingut habilitat política per aconseguir que s’aprovessin els seus pressupostos i treballa per quadrar les despeses imprescindibles amb els ingressos insuficients a base d’aconseguir suplements de crèdits i decidir ajustaments no desitjats en partides que els ciutadans no mereixen que es retallin.

El màxim responsable de l’economia autonòmica viu envoltat de sobiranistes companys de partit i socis de coalició que des de les diverses institucions públiques i també des de les seves butxaques privades –hi ha molts sous en dansa– el compadeixen, però alhora el collen perquè no apliqui la tisora a allò concretament seu. És el cas del Parlament, que demana que els arribin els diners que els diputats van autoassignar a la institució (un increment de 7,5 milions d’euros respecte als 53,5 anteriors). Aragonès, que no pot atendre obligacions dineràries relacionades amb l’atenció a la infància, a la discapacitat o a la gent gran, es resisteix. Probablement considera menys nociu no atendre al peu de la lletra ses senyories que aquestes urgències peremptòries.

Notícies relacionades

Torra i els consellers preveuen apujar-se el sou el 5,08%

Testosterona antiprocés

De vegades sembla que la política són coses abstractes i grandiloqüents (i ho sembla especialment quan ens castiguen amb la seva presència individus dedicats preferentment a això i a la simbologia). Però en realitat hauria de ser abans que res maniobrar per evitar que s’incrementin, com passa a Catalunya, les llistes d’espera, els col·legials mal atesos, la falta d’impuls econòmic col·lectiu o la marginalització creada per la desigualtat. I intentar atendre els que aquest any han participat en justificades protestes al carrer contra les seves precarietats, com els Mossos, els metges, els ensenyants i els bombers.

Fer política. Això és el que el Govern demanava a Mariano Rajoy, i ara a Pedro Sánchez, per als problemes Catalunya/Espanya, però no és precisament el que es fa moltes vegades des del Palau. Carles Puigdemont i Quim Torra no van encaixar les seves aspiracions amb les seves necessitats, no van negociar amb eficàcia –cedint i estirant– recolzaments per aprovar els seus propis pressupostos. En part perquè abans van torpedinar sense raó objectiva els Pressupostos d’Espanya i van renunciar voluntàriament a la serietat i a diners que es necessitaven. No era per a ells, sinó per a Catalunya. Aquests fons ara alleujarien molts dels problemes de la manta curta d’Aragonès, encongida pels seus propis correligionaris. La tècnica de molt jugar, exhibida amb les pancartes del balcó de la Generalitat, aplicada a les coses de menjar, provoca gana, tot i que no sigui gana personal seva.