Moviments reaccionaris interessats

Causes, conseqüències i efectes no desitjats

El feminisme i l'independentisme defensen els seus drets o posicions polítiques, no són culpables de la reaccions contràries que puguin suscitar

3
Es llegeix en minuts
wseparacion

wseparacion

Hi ha una confusió, de vegades interessada, que sura en els relats polítics actuals, sobre la cadena de causalitats que porten a una determinada situació. He sentit massa cops ja que el feminisme ha despertat el masclisme, o que l’independentisme ha despertat l’extrema dreta. El que defensa els seus drets o posicions polítiques no és culpable de la reacció contrària que pugui suscitar. Això criminalitzaria qualsevol lluita social davant de la resistència dels mecanismes del poder al canvi. Una cosa és que un fet en desencadeni un altre, i una altra molt distinta acusar un moviment d’haver-ne provocat un altre. Això no vol dir que no sigui responsable dels seus actes, dels efectes que pugui provocar la seva acció, però no necessàriament de les conseqüències que provoqui en d’altres. Potser la distinció és molt fina, però si l’apliquem a aquests dos casos, el de la lluita feminista i el de l’independentisme, crec que s’entendrà millor.

Les dones, ‘culpables de tot’

Quant al feminisme, de fet no sé perquè m’estranya. Les dones sempre hem estat culpables de tot. Fins i tot quan hem estat víctimes d’abusos. Encara avui hi ha arguments fastigosos en sentències judicials i en converses tavernàries al respecte. No, les dones no som culpables del masclisme, ni l’empoderament lent, però progressiu, justifica una reacció virulenta. Si es produeixen alguns efectes en aquest sentit és que la lluita continua i el sentit comú encara no s’ha imposat. Podem discutir plegats sobre la millor manera d’avançar col·lectivament en el reconeixement efectiu de la igualtat, però tinguem present sempre quina és la part més feble i, per tant, a qui s’ha de protegir de les agressions. Les dones també tenim dret a aprendre a reivindicar-nos, a voler més i millor. A demanar-ho al carrer, a casa i a la feina. Sense renúncies ni pors.

Independentisme i extrema dreta

En el cas de la situació política, la cadena de causalitats és més complexa que en el cas del feminisme, on només podem parlar en termes de respecte, perquè defensar el masclisme ja no entra en cap marc mental de raonabilitat. L’ambició per la millora de l’autogovern i del reconeixement nacional portà a iniciar el procés de reforma de l’Estatut del 2006, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra el nou Estatut passava per sobre del que havia refrendat la ciutadania (amb el 74% dels vots), i després d’haver sigut modificat en el seu pas per les Corts espanyoles. Des d’aleshores estem immersos en un accelerador de partícules i en acusacions creuades sobre qui ha provocat què. Aquest accelerador de partícules ha deixat molta gent pel camí, que s’han sentit abandonats pel catalanisme inclusiu de-tota-la-vida, i en el camp dels resultats no podem exhibir cap canvi efectiu i sí 18 persones a la presó o a l’exili. És evident que a la reflexió que molts ja estan fent des de l’independentisme hi falta encara la formulació d’una nova estratègia i trobar en les forces polítiques de l’Estat resposta a aquestes demandes.

Notícies relacionades

¿Quina és la sortida? Preveure les conseqüències d’un referèndum acordat i ja imprescindible vol dir treballar abans perquè aquest es produeixi, en les millors condicions de claredat i representació, sabent que és condició necessària però no suficient i que negar-s'hi reiteradament tampoc no em sembla una alternativa viable. Hem arribat fins i tot a sentir com el Govern del PP culpava el Govern català d’haver provocat les càrregues policials de l’1 d’octubre, ¡un acte cívic en què van participar 2,3 milions de catalans! Jo no em puc acostumar a què Vox formi part del judici del Tribunal Suprem com a acusació particular. Una força política afortunadament extraparlamentària intentant influir des del cor de les institucions en l’orquestració d’uns delictes inexistents. No, mirin. Una cosa és que la situació actual sigui 'a causa' de l’independentisme (que ha tibat la corda, etcètera) i l’altra és que la situació actual sigui 'conseqüència' d’haver-ho fet.

Hi ha un problema real i les solucions proposades d’una i altra banda poden ser qualificades d’insuficients o temeràries, però cadascú ha d’exercir la seva responsabilitat. No es pot acusar a l’independentisme d’haver despertat l’extrema dreta. No és just. Ens hem de trobar en la defensa tancada dels drets i les llibertats democràtiques, que de tot fa massa poc i encara és més fàcil perdre les que tens que guanyar-ne de noves.