¿Crisi? ¿Quina crisi?

A mesura que es van coneixent noves dades de la situació econòmica es fa més evident que, si més no a l’eurozona, ha tingut lloc un canvi rellevant. De fet, i tot i que Alemanya no ha caigut en recessió, la seva frenada ha sigut tan sobtada i intensa que ha arrossegat el conjunt d’una àrea en què Itàlia coqueteja des de fa temps amb caigudes del PIB i França manté el tipus amb prou feines. En aquest context, ¿què passa amb Espanya? ¿Què es pot esperar per als pròxims anys? ¿Són certs els avisos que ens dirigim cap a una nova i severa crisi? Per respondre adequadament aquestes preguntes, considerin els següents punts.

Primer, no comparteixo la visió catastròfica de certs sectors de l’independentisme sobre el nostre futur. El seu argument parteix de constatar que, des de l’1 de gener passat, el BCE ha deixat de comprar deute públic. La qual cosa és certa. Però d’aquí no se’n deriva en absolut que Espanya hagi de caure en la insolvència. Els vents no van per aquí, com ho mostra la caiguda de la prima de risc del nostre deute públic per sota dels 100 punts bàsics, lluny dels més de 250 d’Itàlia. I que no bufen en aquesta direcció, malgrat l’avenç del deute públic ara al 97% del PIB, ho confirma la reducció notable de l’endeutament exterior, del 100% del PIB el 2014 al 77% el 2018. Això recull el que ja és una fita històrica: set anys consecutius de superàvit amb la resta del món. ¡El que no s’havia vist mai! I el mateix procés de despalanquejament s’ha produït al sector privat (famílies i empreses), on el seu deute ha caigut del 220% al 155% del PIB.

Les polítiques monetàries

Segon, malgrat el que acabem de dir, la frenada de l’economia espanyola és evident. Les previsions del Banc d’Espanya, l’OCDE, la Comissió Europea o l’FMI apunten que passarem dels augments del PIB del 2018, al voltant del 2,5%, a avenços menors el 2019-21 situats entre el 2,2% i l’1,7%, reduint l’avenç de l’ocupació a registres entre els 400 i els 350.000 per any els pròxims exercicis.

Tercer, aquest perfil espanyol reflecteix problemes de l’economia mundial. En particular, la caiguda del comerç i les seves repercussions en la indústria alemanya i, per extensió, en la nostra. Però no només a Europa s’hi fan bolets quan plou Als EUA, les previsions per al primer trimestre no són encoratjadores, malgrat que el seu mercat de treball, com el d’Alemanya, està en plena ocupació. Per això no ha d’estranyar que s’hagin suavitzat, més encara, les polítiques monetàries bé ajornant noves alces de tipus d’interès (la Fed), bé retardant-les fins a finals d’any com a mínim (el BCE).

Quart, el creixement més gran d’Espanya no és casual. El xoc al front exterior (reducció del creixement de les exportacions) ha sigut substituït per la demanda interna, impulsada pel consum privat (palanquejat en l’augment de l’ocupació i la reducció de l’estalvi), el públic i la inversió en construcció, tot i que la inversió productiva comença a debilitar-se. Per al 2019, les relativament favorables expectatives de la nostra economia reflecteixen l’impacte dels augments de la competitivitat, la millora de la situació financera de les famílies i les empreses, el to acomodatici de la política del BCE i una lleugera expansió fiscal. Més enllà, a l’horitzó del 2021, el manteniment d’aquesta fase de creixement tot i que amb unes taxes menors s’explica per l’esgotament dels guanys de competitivitat, menor expansió monetària i fiscal i recuperació de l’estalvi familiar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Finalment, és cert que podria tenir lloc una crisi. D’arguments per generar desestabilització n’hi ha: des del ‘hard brexit’ a la guerra comercial de la Xina amb els EUA, o des de l’excessiu endeutament de les empreses americanes a l’esclat de bombolles (de borsa, bons, divises o mercat immobiliari) provocades per l’expansió monetària dels dos costats de l’Atlàntic. Però, com sempre en els assumptes humans, tot és qüestió de probabilitats. I tot i que els riscos estan esbiaixats cap a un cert empitjorament global, la nostra economia aguanta raonablement malgrat el deteriorament parcial del front exterior.

És conegut que James Callaghan, primer ministre laborista britànic el 1978, va respondre a la premsa al baixar de l’avió que el portava de les Bahames amb allò de “‘¿Crisis? ¿What crisis?’”, una declaració que va precedir l’esclat del famós hivern del descontentament. Ara i aquí, i sense que serveixi de precedent, als sectors independentistes partidaris del ‘com pitjor, millor’ potser se’ls podria fer la mateixa pregunta.