L'ambiciosa Barcelona medieval

Quan parlem de turisme cultural ens oblidem el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) que és, per dret propi de pedres venerables, un dels primers, si no el primer d’Europa. En efecte, en un espai continu s’hi acumulen més de 16 segles d’història, des de l’antiga Bàrcino fins al Renaixement, del subsol visigòtic al Mirador del rei Martí –construït un segle i mig després de la mort de Martí l’Humà, que li dona nom– passant pel Tinell. El Muhba mereix molta més atenció, no només com a dipositari d’un llegat sinó com a conjunt monumental d’excepció. Barcelona és una joia perquè el Muhba és una joia.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L’exposició que s’acaba d’inaugurar al Tinell sobre la reconversió de Barcelona al centre d’un empori mediterrani és una ocasió propícia per descobrir els orígens de la potència d’aquesta ciutat totalment singular, dotada d’un optimisme i una vocació de capitalitat que comença al segle XIII i que no ha abandonat mai, per difícils que fossin les condicions. En l’època de l’expansió pel mar blau tampoc eren fàcils. Barcelona havia de competir amb rivals d’un gran poder com Gènova i Venècia a més d’haver-se-les amb la potentíssima França, a la qual va llimar les ambicions mediterrànies de forma sorprenent i portentosa.

Que Barcelona és un prodigi es demostra perquè ha sigut capaç d’obrar prodigis, dit sigui de pas, sense la ironia del títol d’Eduardo Mendoza. Qui visiti l’exposició, el museu i el conjunt monumental assistirà al primer prodigi, el que la va convertir en poderosa i la va situar al mapa de les grans capitals. Potser així començarà a comprendre la resposta a la gran pregunta que els historiadors i els que no ho som ens hem de fer sempre sobre Catalunya. ¿Com ha aconseguit sobreviure entre Espanya i França? Perquè disposava, i disposa, d’una gran, orgullosa i molt ambiciosa metròpolis, inconformista i rebel