Anar al contingut

Editorial

La vivenda social en campanya

La lletra petita del decret de mesures sobre vivenda exigeix debat i crítica, no electoralisme

La vivenda social en campanya

Marta Lluvich

Fa mesos que les relacions entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona en matèria de política de vivenda pública estan sotmeses a alts i baixos. La iniciativa d’Ada Colau de fixar un 30% de vivenda pública protegida a la ciutat de Barcelona va estar congelada des del departament de Territori i Sostenibilitat fins que va ser aprovada en un ‘happy end’ que ara sembla frustrar-se amb la lletra petita del decret de mesures urgents per millorar l’accés a la vivenda del 5 de març passat, que encara ha de ser convalidat al Parlament.

El decret avança en les possibilitats d’expropiar vivenda sense ús per garantir-ne l’ús social i en la qualificació permanent de la vivenda protegida com a tal, però limitant-la a promocions públiques o a terra previst per a això, en un gest que Colau considera clarament insuficient. També estableix que els preus màxims de venda i en conseqüència de lloguer de la VPO puguin ser més elevats a les zones de més demanda, una mesura que limita d’entrada (tot i que Calvet al·lega que la política d’ajuts públics compensaria aquest possible efecte) una de les funcions que hauria de tenir la política de vivenda pública, la de reaccionar davant de les dinàmiques del mercat que impulsen la gentrificació i expulsió de veïnat dels barris on posen els ulls els interessos turístics o inversors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El mateix dia en què, afortunadament, els partits polítics catalans es comprometien a no jugar brut amb la immigració com a carta d'avantatge electoral, la vivenda social es convertia en instrument de preescalfament de campanya. Per la contundència de les acusacions de Colau i per la resposta del conseller Calvet, que l’acusa d’incompliment dels seus compromisos programàtics amb la vivenda social en termes indistingibles dels utilitzats per Elsa Artadi com a candidata de JxC.

És cert que del primer d’aquests acords depèn en gran part un objectiu tan bàsic com el manteniment de la convivència i la interposició d’una barrera davant la contaminació del discurs polític per l’extrema dreta. Però el dret a la vivenda, posat en qüestió tant per les situacions d’emergència habitacional com per l’expulsió del veïnat de zones que el mercat està convertint en terreny prohibit, és un altre imperatiu que exigiria joc net i grans pactes aliens més enllà de les tensions de les convocatòries electorals.