Les pensions i la campanya electoral

El nou líder del PP no té sort en la seva llista electoral per Madrid. El seu número dos, Adolfo Suárez Yllana, l’elecció del qual semblava un gest al centre (és fill d’Adolfo Suárez, el president de les primeres eleccions democràtiques i fundador de l’UCD), va ficar la pota d’entrada al teoritzar sobre l’avortament de nounats en l’època del neandertal i comparar-ho amb el que passa avui a Nova York. Va haver de ser corregit immediatament.

Ara la polèmica l’ha generat el guru econòmic i número quatre de la candidatura per Madrid, Daniel Lacalle, que va declarar al diari ‘El Economista’ que no s’havia de discutir quant han de pujar les pensions sinó quant haurien de baixar, si un 20%, un 30%, o un 40%. Lacalle és un brillant economista ultraliberal, fill d’un intel·lectual comunista i net d’un tinent general que va ser ministre de l’Aire amb Franco. Es dona la circumstància que el seu pare va estar-se a la presó per roig mentre el seu avi era ministre.

Tot i que Lacalle s’ha afanyat a dir que les seves declaracions no es referien a Espanya, que proposa discutir el model suec de pensions i que només la rebaixa d’impostos generarà un creixement que permetrà pagar pensions dignes, les seves paraules han generat bastanta inquietud.

Un desafiament social i econòmic

Cada vegada hi ha més ciutadans espanyols en edat de jubilació que depenen de la Seguretat Social. Per això es va articular el pacte de Toledo, que ara no ha pogut ser renovat, per treure l’assumpte de les pensions del debat electoral. És evident que el sistema actual de pensions (els que treballen paguen amb les seves cotitzacions les pensions dels jubilats) planteja un fort desafiament social i econòmic a les societats occidentals, en què cada vegada vivim més anys i en què els nous jubilats cobren més que els que deixen de rebre la pensió per mort.

Però fins ara hi havia a Espanya tres consensos mínims i el Govern de Zapatero ja va procedir a una reforma que va ser pactada amb els sindicats. Una, hi ha un problema econòmic que obliga a reformar el sistema. Dues, la reforma únicament pot fer-se a través d’una negociació seriosa i per tant allunyada de les polèmiques electorals. Tres, després de la marxa enrere de l’últim Govern de Rajoy –que ho va eliminar uns anys– convenia garantir dins del possible que les pensions es revaloritzin en funció de l’IPC. 

És estrany que el PP replantegi el tema –i a més sembrant confusió– en plena campanya electoral. Està clar que el sistema de pensions haurà de reformar-se, però convertir aquesta realitat en un punt de xoc entre partits no ajudarà a resoldre el problema. Potser tot es degui al fet que Lacalle és un financer d’èxit, però li falta experiència política.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Sigui com sigui el PP s’ha equivocat plantejant una polèmica en què –amb aquestes posicions– no té res a guanyar. I recordar que Zapatero va haver de congelar un any les pensions (tret de les mínimes) no ajudarà Pablo Casado en les llistes del qual sembla predominar (Suárez, Lacalle) una inexperiència que voreja amb la irresponsabilitat.