Montanelli

Quan va morir, el 2001, els elogis cap a Indro Montanelli van ser superlatius. “Italià digne”, “gran reporter i mestre de periodistes”, “home de vida senzilla i modesta”. Van dir d’ell que un dels seus plaers era desemmascarar els hipòcrites i que desitjava una societat “tranquil·la i ordenada”. Va ser un tòtem del periodisme polític. Amb una joventut feixista va ser militar a Etiòpia i després va renegar de Mussolini i va ser depurat. També el va depurar, anys més tard, Berlusconi, que va combatre fins a la mort. Un home íntegre. ¿Íntegre? ¿Segur? En una crònica excel·lent a Mèdia.cat, Alba Sidera explica el passat obscur de Montanelli i l’acció que va dur a terme el 8 de març el col·lectiu Non Una di Meno (Ni Una Menos), tot empastifant una estàtua seva amb pintura rosa. I l’enrenou que la protesta ha provocat a Itàlia.

No coneixia la història. A Etiòpia, va adquirir (tenia dret segons les lleis feixistes) una nena de 12 anys a la qual va explotar sexualment. I no solament no se’n va penedir, sinó que en va fer ostentació tota la seva vida. “Per raons sanitàries me la vaig buscar verge”, va declarar un any abans de morir. “Era un animalet dòcil”, va dir. Per a Kapuscinski, el bon periodista ha de ser bona persona. Digueu-me ingenu, però també ho penso. I també penso que Montanelli va ser un sàtrapa. I que la seva indignitat no solament el desacredita com a persona, sinó també com a periodista.