Anar al contingut

Petit observatori

Quatre notes que venen d'aquell temps

Quatre notes que venen d'aquell temps

Josep Maria Espinàs

El franquisme triomfant imposava costums, també a l'escola. I he de dir que els escolapis llavors eren un punt liberals

Recordo que fa molts anys em vaig trobar al carrer un senyor que en temps encara més remots havíem sigut condeixebles quan fèiem el batxillerat al carrer de la Diputació, on hi havia una seu dels Escolapis.
Érem dos homes joves i no podíem explicar-nos gairebé res. Potser és que havia passat massa temps i encara es vivia una postguerra que no es podia dir que fos estimulant. Només va saber aparèixer la sorpresa mútua. "¿Què em dius, què ets tu? ¿Què estàs fent?"

Als Escolapis havíem fet el batxillerat de l’època, que si no m’equivoco durava set anys. El franquisme triomfant imposava costums. També a l’escola actuava el franquisme.

Els dissabtes a la tarda els alumnes formaven al pati. Talment com si fóssim soldats. A la galeria interior es posaven les banderes: l’espanyola, la falangista i la del Requetè.

Amb la religió passava una cosa semblant. Resàvem l’Ave Maria abans de començar la classe. Periòdicament anàvem a l’església –de fet, a la capella– a confessar-nos.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

I he de dir que els Escolapis llavors eren un punt liberals, comparats amb altres centres que eren famosos per la severitat en la disciplina.

Com es comprendrà, jo no puc ser un testimoni acceptable de les formes de l’escolarització actuals. Ja els meus fills, als anys 70, van viure una escola diferent. És segur que fins ara s’ha millorat molt. I un dels aspectes fonamentals és que ha desaparegut l’excessiva rigidesa.

I una altra idea que em sembla que l’escola a Catalunya ha integrat plenament: la cultura sempre ha crescut amb l’acceptació de la diversitat. A l’escola –sempre ha sigut així– s’hi va per aprendre coses. En podríem discutir quines.

Però ara vull recordar una sentència de Sòcrates que ha tingut molt èxit: "Només sé que no sé res". Sembla un joc de paraules, però en certes ocasions no saber res, estar fora d’un projecte, d’una discussió, no saber res és una actitud de prudència o simplement de sort. També una gran arma defensiva pot ser dir "no sé res". Proclamar la ignorància pot evitar fatigoses discussions.

Temes: Franquisme