IDEES
Ni urbans ni rurals
zentauroepp42598943 viernes libros caterina albert escritora que escribia con el190329182922
Aquest dimecres, el Club Editor va celebrar 60 anys de presència a les llibreries amb una festa a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. En un taulell, ben ordenats, s'hi arrengleraven tots els títols publicats per l’editorial, des que la va engegar Joan Sales fins a l’etapa actual de consolidació, que dirigeix la seva neta, Maria Bohigas. Aquest mosaic de llibres, impressionant, descrivia molt bé les giragonses d’un segell que ha tingut diverses vides, que en el món editorial en català és com dir diverses formes d’heroisme. Des de la supervivència combativa dels inicis –quan editar Mercè Rodoreda o 'Els germans Karamàzov', de Dostoievski, era un esport de risc–, fins a la descoberta recent de noves veus, de Marc Cerdó a Eva Baltasar, al final el que se'n destil·la és un catàleg d’una coherència sostinguda en el temps.
Al catàleg de Club Editor, que celebra 60 anys de presència a les llibreries, qui mana és la qualitat
En un extrem del taulell hi havia els tres volums de 'Tots els contes', de Víctor Català, reeditats fa poc, i que són un exemple d’aquesta voluntat de llegir la tradició i actualitzar-la, posant-la en contacte amb altres autors de Club Editor. Tal com reclama Blancallum Vidal al postfaci del segon volum, avui, gairebé un segle després, els contes de Víctor Català també parlen del present i permeten una lectura política, feminista, de denúncia de la violència de gènere –una mirada crítica, vaja-. A part del festival lèxic i l’aventura narrativa que proposen els contes, qui vulgui conèixer aquesta militància de la paraula farà bé en llegir el Pòrtic que l’autora va escriure per a 'Caires vius' (1907). Hi treu el gènit per qüestionar el debat estètic que s’establia aleshores, motivat des d’un Noucentisme incipient que volia superar el ruralisme amb, diu ella, “l’amenaça formal” del “ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiform de l’urbs”.
És un debat que dècades més tard hem vist repetit –quan els crítics distingien el Monzó urbà i el Moncada rural, per exemple–, i el que preval encara ara és d'alguna manera l’esperit conciliador i alhora abrandat de Víctor Català. Ni rural ni urbà, escoltin, o tot alhora però qui mana és la qualitat. Ben bé, ara que hi penso, com el catàleg de Club Editor.
