Anar al contingut

Dues mirades

El tarannà

Juan Carlos Cardenas

El tarannà

Emma Riverola

Resulta balsàmic jugar a imaginar una campanya electoral amb altres noms al cartell i que les provocacions deixessin pas als diàlegs constructius

José Luis Rodríguez Zapatero va elevar aquesta paraula als altars polítics. Davant un José María Aznar autoritari i bel·licós (tant, que ens va portar a la guerra de l’Iraq), el polític socialista es va proposar ser el president del bon tarannàdel diàleg. Després es va passar de ‘bonrotllisme’ i va negar una crisi que ja mossegava, però aquesta és una altra història. Els lideratges són el reflex del sentiment de la ciutadania en un moment determinat. De vegades es prefereixen amb el crit elevat i les celles arrufades. De vegades, amb la mà estesa i el somriure. Els primers s’escullen per als dies difícils o les conquestes. Els segons, per a vents de pau. ¿En quin moment estem ara? Si mirem el trio de la dreta, estem guerrers. Amb una mà, apunten Pedro Sánchez. Amb l’altra, agiten la bandera del 155. També Pablo Iglesias està immers en la batalladisparant contra mitjans de comunicació i banquers. A Catalunya, n’hi ha prou amb mirar els elegits per Carles Puigdemont i ERC al Congrés per veure pintures de guerra als seus rostres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Resulta balsàmic jugar a imaginar una campanya amb altres noms al cartell. Des Manuela Carmena a Alberto Núñez Feijóo, de Pere Aragonès a Neus Munté. Cap d’ells representaria una renúncia ideològica, tan sols un altre... tarannà. És possible que, llavors, els debats fossin això, debats, no simples monòlegs efectistes. I que les provocacions deixessin pas als diàlegs constructius. ¡Quina tonteria, això del tarannà!