El tarannà

José Luis Rodríguez Zapatero va elevar aquesta paraula als altars polítics. Davant un José María Aznar autoritari i bel·licós (tant, que ens va portar a la guerra de l’Iraqguerra de l’Iraq), el polític socialista es va proposar ser el president del bon tarannà, del diàlegpresident del bon tarannàdel diàleg. Després es va passar de ‘bonrotllisme’ i va negar una crisi que ja mossegava, però aquesta és una altra història. Els lideratges són el reflex del sentiment de la ciutadania en un moment determinat. De vegades es prefereixen amb el crit elevat i les celles arrufades. De vegades, amb la mà estesa i el somriure. Els primers s’escullen per alsdies difícils o les conquestes. Els segons, per a vents de pau. ¿En quin moment estem ara? Si mirem eltrio de la dreta, estem guerrers. Amb una mà, apuntenPedro Sánchez. Amb l’altra, agiten la bandera del 155. També Pablo Iglesias està immers en la batalla, disparant contra mitjans de comunicació i banquers. A Catalunya, n’hi ha prou amb mirar els elegits per Carles PuigdemontCarles Puigdemont i ERC al Congrés per veure pintures de guerra als seus rostres.

Resulta balsàmic jugar a imaginar una campanya amb altres noms al cartell. DesManuela Carmena aAlberto Núñez Feijóo, de Pere Aragonès aNeus Munté. Cap d’ells representaria una renúncia ideològica, tan sols un altre... tarannà. És possible que, llavors, els debats fossin això, debats, no simples monòlegs efectistes. I que les provocacions deixessin pas als diàlegs constructius. ¡Quina tonteria, això del tarannà!