Anar al contingut

Al contraatac

El llaç de Londres

El llaç de Londres

Antonio Franco

Si Torra hagués volgut materialitzar de veritat el seu desafiament jugant-se el tipus com els acusats del procés, mantenir el símbol li donava una gran oportunitat, però va renunciar-hi sense resistència heroica

Després de situacions amb molt de soroll, de vegades els moments de silenci semblen sospitosos d’amagar alguna cosa. Del forcejament sobre la retirada dels llaços grocs dels edificis de la Generalitat durant aquest temps electoral crida l’atenció el discret ressò que ha tingut en l’esfera sobiranista la desaparició del que penjava a la façana de la delegació del Govern a Londres. Es va evaporar quan la Junta Electoral Central va ordenar des de Madrid que el traguessin.

Recordin Quim Torra anunciant la seva desobediència reptadora: no trauria els llaços. Els seus van al·ludir-hi amb el to que se sol utilitzar amb els gestos heroics, tot i que tot es devia a una simple confusió entre la falta de neutralitat de les institucions en un temps electoral i la defensa de la llibertat d’expressió. Com en cada ‘performance’ seva, Torra al principi va fingir que aquesta vegada, sí, seriosament, aniria fins al final. Però quan va cedir tard i malament per intentar evitar –com fa sempre– una actuació judicial personal contra ell, els qui van voler disculpar-lo tenien un bon argument: si complia la seva paraula no serviria de res perquè la Junta Electoral acabaria ordenant als Mossos  que entressin a es seus –el Palau de la Generalitat inclòs– i despengessin els llaços. El repte era en definitiva sobre una qüestió que quedava fora de la voluntat de Torra, i a sobre podia fer que es visualitzés el seu limitat poder sobre la policia autonòmica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Però el cas de Londres era diferent. Si volia materialitzar de veritat el seu desafiament jugant-se el tipus com els qui s’asseuen actualment a la banqueta del judici del procés, el llaç a la capital britànica li donava una gran oportunitat. En territori estranger ni el braç legal d’Espanya, i tampoc el de la seva força, valen el mateix que a Barcelona. Si Torra decidia mantenir allà el seu desafiament l’enrenou hauria sigut de veritat perquè ningú podria treure contra la seva voluntat el llaç. I si algú el despenjava per força s’hauria fet un gran pas en la internacionalització del conflicte. Però Torra va dir ‘no’, potser per evitar una multa a la seva pròpia butxaca i l’obertura d’una causa judicial. No hi va haver resistència heroica i per això el tema ha tingut, com deia, poc ressò.

En qualsevol cas, la seva manera d’actuar, el ja esmentat tard i malament, ha deixat Torra legalment a la intempèrie. Com que va cedir fora de termini s’ha obert un procediment judicial que podria arribar a inhabilitar-lo (si continués en el càrrec quan la lenta justícia hi arribi). Ell també s’ha querellat contra la Junta Electoral. Paradoxa: si els seus membres perdessin aquest cas, només se’n deslliurarien si Catalunya aconseguís la independència i tot això d’ara quedés traspaperat.