Després de l'atemptat de Nova Zelanda

El mocador de la concòrdia

No hauríem de fer veure que no rebutgem els musulmans defensant, difonent i promovent el símbol del masclisme

2
Es llegeix en minuts
ealos47487804 file   in this friday  march 22  2019 file photo  new zealan190325134051

ealos47487804 file in this friday march 22 2019 file photo new zealan190325134051 / Vincent Thian

Gairebé una cinquantena de morts no és poca cosa. L’atemptat de Nova Zelanda és un dels més sanguinaris que s’ha produït en el marc del que considerem països occidentals, tot i que sigui un occident als antípodes. I demostra que l’odi racista no és innocu, deshumanitza el diferent fins a convertir-lo en un objectiu a abatre. No importa que siguin persones innocents, criatures de poca edat, a l’imaginari del terrorista supremacista “l’altre” enemic representa una amenaça i mereix ser exterminat de soca-rel sense miraments. Però si quan hi ha un atemptat de tipus islamista ens entestem a repetir que els que el perpetuen no representen la resta de musulmans, que no es pot jutjar els pacífics per les atrocitats dels violents, en aquest cas hauríem de fer exactament el mateix. L’únic responsable de la matança va ser qui va disparar sense pietat la seva arma.

Notícies relacionades

Tothom elogia el gest de la primera ministra neozelandesa pel fet d'haver-se posat un mocador per assistir a la pregària per les víctimes. Ho podem entendre, dins del recinte regeix la llei de Déu i no pas la dels homes, una llei que considera imprescindible que les dones es tapin en senyal de modèstia. Puc comprendre el gest polític però no puc comprendre per què unes presentadores de televisió decideixen posar-se el mocador, no puc entendre que hi hagi grups de noies i dones tapant-se per solidaritat amb la comunitat musulmana. ¿Per què som sempre les dones les que hem de demostrar amb els nostres cossos la concòrdia mundial? Ells maten, ells exterminen, ells fan la guerra, ells creen i difonen els discursos d’odi, ells venen armes i dissenyen perversos plans de destrucció massiva però som nosaltres, les dones, les que hem de sortir a representar la comprensió mútua, la solidaritat, la bona voluntat, la diversitat i la pau al món. I sembla que l’única manera de fer-ho és convertint, un altre cop, els nostres cossos en terreny abonat on plantar-hi banderes: la dels islamistes per recordar tothom que els pertanyem, la blanca de la pau sobre els nostres caps per als que volen demostrar el rebuig al terror racista.

¿De debò que no hi ha altres maneres d’expressar la commoció? De tot el vast ventall d’elements que configuren la religió musulmana, ¿no hi ha res més que es pugui rescatar? ¿No poden llegir un poema o buscar un versicle dels que apel·len a la no-violència? No, sempre ha de ser el mocador i sempre per posar-nos-el. Quan hi ha atemptats islamistes no es fa pas el gest contrari, no surt cap seguidora de Mahoma a treure-se'l per demostrar solidaritat. Al contrari, omplim la capçalera de la manifestació amb mocadors per deixar clar que no rebutgem els musulmans. No rebutjar els musulmans defensant, difonent i promovent el símbol del masclisme. Per la pau i per la guerra, els nostres cossos sempre són el camp de batalla.