La soprano

La irrupció de Cayetana Álvarez de ToledoCayetana Álvarez de Toledo ens ha ofert unes quantes perles que conformen el collar de radicalitat i mentides amb què el PP encara la campanya electoral. Mentides com aquesta: els funcionaris “humilien els ciutadans que paguen impostos i els sotmeten al silenci quan han de fer una gestió o un tràmit”. Això és absolutament fals, com és incert que els llaços grocs siguin un “símbol d’opressió”. Es poden entendre com una reclamació política, d’acord, tot i que haurien de ser vistos com una reivindicació estrictament humanitària davant d’una situació injusta, però no tinc la percepció que, en cap cas, siguin una “soga que pretenen enroscar al coll de la meitat dels catalans”.

CAdT té l’obsessió d’aquest sintagma: ‘la meitat dels catalans’. Ho diu a cada intervenció, com si fos una dada matemàtica i no magmàtica, perquè aquí domina el discurs confús del magma i no la certesa d’un recompte efectiu. CAdT, que és en paraules d’Alejandro Fernández  “una autèntica soprano de la llibertat i la concòrdia dels espanyolssoprano de la llibertat i la concòrdia”, vol una Catalunya “oberta, cosmopolita, tolerant”, com si ara visquéssim en un clos tancat, provincià i dictatorial, i presumeix de no parlar ni entendre el català, que deu ser, per ella, un dialecte vulgar. El fet, però, és que l’independentisme té una base social “molt important”, ho diu ella mateixa. I arriba disposada a atiar el foc amb l’altivesa insensata del piròman.