L'altre PP

«¡L’única resposta és la cultura, és la poesia...! És l’única esperança de no arribar a una democràcia analfabeta». L’energia de Joan Margarit, als seus 80 anys, podria desarborar el més aguerrit dels mil·lenistes. Conserva intacta la capacitat d’emprenyar-se, però acumula molta mili com per deixar-se anar pel pendent de l’enuig sense aportar algun argument. L’altra tarda a ‘La ventana’ vam tenir el plaer de conversar amb ell per celebrar el Dia Mundial de la Poesia i ho vam comprovar. Margarit va arribar a l’elogi de la cultura a partir de la crítica política... i social. “Els polítics no baixen del cel –va tronar–, no n’hi ha prou amb dir: ‘¡Quins mals polítics que tenim!’. Perquè si aquest és el problema, anem i els fem fora. Però és que després en venen altres d’iguals. Això vol dir que som nosaltres; és tota la societat la que respon a aquests polítics».

Margarit venia d’enfrontar-se amb centenars d’universitaris a Madrid; i estava pletòric, satisfet. Li va agradar aquest paisatge generacional allunyat dels estigmes que la nostra civilització d’etiquetes els ha endossat als més novells. I va celebrar amb alegria la iniciativa –gairebé un miracle– que ha posat en marxa Montse Iglesias, de l’editorial Condé Nast, sota el títol ‘Amamos la poesia’, on personatges de diferents àmbits fan una cosa tan simple com recitar poemes davant d’una càmera; simple i exitós perquè acumula gairebé 120 milions d’impactes.

He participat en aquest projecte per al qual vaig seleccionar, precisament, un text de Joan Margarit, ‘A través del dolor’, que, entre altres coses, diu: «Fins el meus quaranta anys, la policia / va fer interrogatoris amb tortures. / Només en castellà./ Però a través de tantes humiliacions / he pogut estimar el Ramón, el Luís,/ i les pitjors paraules, les que m'han fet més mal, / les he sentides en la meva llengua.».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¡Em va semblar tan oportú! Perquè a més vam rememorar un altre poema que Benjamín Prado havia creat a Granada, cinc dies després d’aquell infaust 1-O del 2017, fresques les imatges de les patacades policials, que avui alguns intenten presentar als tribunals com a prova d’una revolta violenta que mai va existir. Com tampoc va existir un referèndum digne de tal nom, ni la república que van prometre els aprenents de bruixot. Jo em quedo amb alguns versos d’aquest poema titulat ‘Hablemos, parlem’: «Hablemos sin quemarnos las banderas / con razones, sin sangre en las aceras / con libertad, sin ira, como hermanos / hablemos de palabras, no de idiomas / digamos ‘te respeto’, ‘no te vayas’ / sin ver puntos finales donde hay comas / sin ver desiertos donde solo hay playas».

¿No podria existir el partit de la poesia? Seria un PP molt diferent... perquè en el d’ara –com en la resta de partits– no semblen bons temps per a la lírica. La cançó de Golpes Bajos té ja 21 anys, però continua vigent.