Anar al contingut

Editorial

Barcelona, turisme i museus

La ciutat amaga un tresor cultural que ha de ser potenciat més enllà de la indefinició de les administracions

Barcelona, turisme i museus

RICARD CUGAT

La complicada relació del turisme amb Barcelona presenta als museus  de la ciutat tota una altra història. El debat continu entre un turisme de qualitat i un turisme massificat, la discussió sobre el model turístic que es ven de la ciutat i sobre de quina manera el turista contempla Barcelona és especialment interessant quan és observada des de la perspectiva cultural en general i museística en particular. Com certifica el reportatge de EL PERIÓDICO, només el 7,1% dels 12 milions de turistes que cada any venen a Barcelona, per posar un exemple, visiten el Museu Picasso, el que millors xifres presenta més enllà del fenomen esportiu que genera el del Futbol Club Barcelona. Es dona la circumstància peculiar, en aquest cas, que, en aquest equipament en concret, més del 80% dels visitants són turistes. Una dada certament notable que ajuda a reflexionar, com ha fet l’investigador de la UdG José Antonio Donaire, sobre la concepció del museu, en general i per part de la mateixa ciutadania autòctona, com un “continent extraordinari”. El professor afirma que “hi ha alguna cosa turística en l’experiència museística”.

La pregunta que ens hem de fer, no obstant, és quin tipus de política ha de dur a terme la ciutat per ressaltar aquests espais i en quina mesura està preparada per convertir-los en un reclam efectiu. Convé recordar, per exemple, que en les recomanacions de l’Oficina de Turisme de Londres, 8 dels 10 principals llocs a visitar són museus. I que hi ha altres ciutats (París o Madrid) on els museus i les exposicions temporals són un potent pol d’atracció, en la mateixa mesura que hi ha d’altres, com Bilbao i Figueres, on els museus (el Guggenheim i el Dalí) eclipsen la mateixa destinació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Barcelona es troba en un punt intermedi en què, sense ser centrals com a reclam, tenen un potencial molt important que val la pena calibrar per destacar el component cultural mentre es valora fins a quin punt figuren en les perspectives i programació d’un turisme sostenible. Els nodes que identifiquen Barcelona són més els monuments (amb la Sagrada Família al capdavant) que els museus, però existeix un tresor amagat que val la pena ser revisat i potenciat més enllà de la falta de compromís efectiu, de l’abúlia o la indefinició de les administracions, amb un criteri que fugi tant del turisme entès com un destorb com de la simple atracció exhibicionista.