La Catalunya minvant

El judici és una farsa. El veredicte ja està decidit. No hi ha res a fer...  Són expressions que es repeteixen en el magma de l’independentisme. Una contundència molt semblant a la que abans es feia servir per apel·lar a la Unió Europea. Aquella quimèrica il·lusió que la UE dels estats recolzaria una Catalunya independent. És possible que el judici acabi arribant al Tribunal d’Estrasburg, però ni està clar el viatge ni que sigui determinant. És més evident el que està subjacent en el discurs del ‘judici-farsa’: res del que prové de l’estat espanyol pot ser just. Porres o togues furioses, això és l’únic que pot oferir.  

En aquesta lògica també es vol interpretar l’ordre de la Junta Electoral de retirar els llaços grocs de les institucions de cara a les eleccions. Es considera un menyspreu a la sobirania catalana. Aquesta idea espanta. ¿En una Catalunya independent les institucions no serien neutrals en els períodes electorals? Amb la seva obstinació, alguns independentistes estan deixant el paper de garant dels drets de la ciutadania a les institucions espanyoles (aquestes que tant injurien), mentre despullen les catalanes. El mateix passa amb un Parlament que amb prou feines legisla o un Govern que amb prou feines governa. L’última ocurrència, ‘astúcia’, és el camuflatge dels llaços. Continuen sense entendre res. Estan expulsant moltes persones de la seva Catalunya minvant. I no només els contraris a la independència.