IDEES

Les ruïnes de l'última vegada

2
Es llegeix en minuts
nmartorell38393013 barcelona 11 05 2017 grupo las ruinas  en la puerta de la sa170705170747

nmartorell38393013 barcelona 11 05 2017 grupo las ruinas en la puerta de la sa170705170747 / ALVARO MONGE

Ens passem tota la vida recordant la primera vegada, però no parlem tant de l’última.

La primera vegada que muntem en bici, que tenim sexe, que ens posem corbata, que tenim ressaca. Totes i cada una de les primeres vegades són fàcilment beneïbles amb l’èpica, la comèdia o la tendresa. Fins i tot la primera vegada que demanem fideus Yatekomo o comprem la nostra roba interior. "És la meva primera vegada, ves amb compte", cantaven The Boys.

Però no parlem tant de l’última. Sovint, perquè ni sabem que ho serà. "Un home no sap quins són els seus darrer actes: l’última vegada que neda al mar, l’última vegada que fa l’amor. No obstant, als trenta-set anys, potser en el punt mitjà de la seva vida, l’única que té, Abbott sap que ha intentat fer la seva última tombarella", va escriure Chris Bachelder en 'A propósito de Abbott'.

Aquest dissabte, amb aproximadament l’edat d’Abbot quan completa la seva última tombarella, vaig veure per última vegada Las Ruinas. Aquest grup es va proposar fa una dècada fer deu discos, un per any, per després separar-se. Des d’aleshores les seves cançons elèctriques de poc més de dos minuts, precises cròniques de la Barcelona canviant i autoretrat en moviment de les seves obsessions, han acompanyat les meves dutxes (en el meu top 10 de taral·lejats) i les meves nits (pocs grups he vist tantes vegades).         

Un no troba a faltar les croquetes del de Fuentealbilla, ni les tornades de Las Ruinas, sinó a si mateix disfrutant-les

Notícies relacionades

Amb el seu últim concert em va passar com amb les vacances: al segon dia ja penso que s’estan acabant. Quan van cantar 'Estoy cansado de mí', els vaig tornar a donar la raó i a mesura que la cançó galopava, jo, com em va passar amb els últims minuts al campd’Iniesta, em vaig desinflar. ÚItimament, llegint o en concerts, soc com una màquina de vènding avariada: apretes el número del kit kat o de les llaminadures i et baixen la bossa de cacauets salats o les olives. En moments dolços, em poso salat. És a dir, en instants d’eufòria, em poso una mica així (que el lector defineixi aquest "així"; s’accepta "idiota").

Un no troba a faltar les croquetes del de Fuentealbilla, ni les tornades de Las Ruinas, sinó a si mateix disfrutant-les I, en realitat, en això consisteix emocionar-se, així que només espero que no sigui l’última vegada.