GEOMETRIA VARIABLE

Les llistes no volen el diputat de districte

El sistema de llistes converteix els diputats en funcionaris del partit i allunya els ciutadans de la política

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp47377658 cayetana lverez de toledo190316135631

zentauroepp47377658 cayetana lverez de toledo190316135631 / Victor Lerena

Els partits estan donant a conèixer les seves llistes i les cúpules les estan maneflejant. En el PSOE, José Luis Ábalos, secretari d’organització, ha canviat les andaluses i les europees. Pedro Sánchez vol reduir el pes de Susana Díaz, l’artífex del seu cessament el setembre del 2016, que va vèncer en les primàries del 2017 i que continua donant guerra després d’haver perdut Andalusia.

És lògic que vulgui evitar que el susanisme li continuï creant problemes i que hagi renovat el 66% dels caps de llista. És el cas d’Antonio Pradas  a Sevilla, però costa més entendre que es prescindeixi d’eurodiputats com Ramon JáureguiElena Valenciano o fins i tot 'Pepiño' Blanco.

Pablo Casado planteja les eleccions com un referèndum: "O Sánchez amb TorraPuigdemontBatasuna i Podem, o el PP rescatant Espanya". Sembla que això passa per purgar marianistes i sorayistes com Fátima BáñezCristóbal Montoro i García-Margallo. Un cas espectacular és Barcelona, on ha desaparegut l’exministra Dolors Montserrat, polèmica portaveu al Congrés, i no l’ha substituït ningú del PP català, sinó Cayetana Álvarez de Toledo, una paracaigudista de la FAES, pròxima a Aznar.

Les conegudes incidències en les llistes de Ciutadans i les escissions prèvies en Podem indiquen que els nous partits, que presumien de netejar la política, han adquirit amb rapidesa més vicis que els vells. I és de vergonya aliena l’acomiadament improcedent de Carles Puigdemont a esforçats diputats com Carles Campuzano o Jordi Xuclà.

Que les cúpules vulguin dominar els seus diputats és lògic. El que és pervers és el que passa a Espanya, on les llistes els converteixen de fet en funcionaris del partit que si es porten malament –no obeeixen– poden ser aniquilats pels qui manen esborrant-los de la següent llista o passant-los a llocs d’impossible sortida.

En la majoria de les grans democràcies –França, Gran Bretanya, Alemanya i els Estats Units– el diputat de districte, d’una petita circumscripció uninominal, és una figura bàsica. És un nexe entre el ciutadà i el parlament, pot tenir criteri propi i no és només una màquina de votar el que mana el cap. La cúpula pot purgar el díscol, però si s’ha guanyat un prestigi i la confiança dels seus electors s’ho ha de pensar dues vegades. El diputat sortint es pot presentar com a independent i elegir-se en detriment del partit. No és el més normal, però passa.

Notícies relacionades

Espanya és diferent. A la província de Barcelona hi ha 31 diputats. No té ningú, doncs, diputat a qui adreçar-se. El diputat de districte, per exemple de l’esquerra de l’Eixample, acostaria el ciutadà a la política, disminuiria la dictadura dels aparells i enriquiria la vida política.

Per als líders és més còmode tenir diputats fidels. Per això tot i que advoquen per acostar la política a la gent, no volen el diputat de districte, una cosa normal en altres països. Totes les democràcies tenen crisi, però sense diputats pròxims, forçats a palpar el carrer cada dia, la desconfiança creix i es multiplica.