Una precarietat enyorada

La cultura mai ha sigut un àmbit de gran estabilitat laboral ni econòmica.Uns quants creadors, quan toquen la glòria, poden arribar a ser multimilionaris. Però fa falta una massa crítica suficient per estimular el talent i aspirar a generar aquests genis.L’Espanya democràtica va intentar generar aquest teixit cultural després del franquisme. Mai va arribar als nivells de l’Europa més avançada. Escriptors, músics o pintors van abastar una precària estabilitat: basada en la venda de drets d’autor, col·laboracions als mitjans de comunicació i participació en activitats formatives d’una incipient xarxa cultural que van crear ajuntaments, diputacions i les injuriades caixes d’estalvi. La crisi s’ha carregat aquesta xarxa tan precàriacrisi . Els mitjans han reduït els seus pressupostos de col·laboració apressats per la pressió de la gratuïtat dels continguts. Als creadors culturals els costa arribar a final de mes i això posa en perill la regeneració del talent, l’aparició de grans obres i la qualitat de la nostra societat democràtica.

L’entorn digital tampoc ajuda. El cobrament dels drets d’autor és cada vegada més una quimera i els usuaris no semblen conscienciats amb aquest drama. Tot indica que si no hi ha un canvi de tendència, alguns dels que ara malviuen de la creació cultural ho deixaran de fer. I el talent jove ni s’ho plantejarà. Ciutadans i institucions han de decidir si es poden permetre aquest empobriment.