IDEES
I la vida segueix igual
zentauroepp1623610 barcelona 3 2 2004 exit libros cultura el periodista 190315130720 /
No hi ha gaires editors que publiquin llibres tan ben fets com els de Días Contados. Els seus títols tant en castellà com en català arriben amb una discreció gairebé furtiva, i sovint el bon gust tipogràfic s'adiu molt bé amb la selecció de textos –un catàleg particular, on la literatura s’entén com un diàleg i sovint el text principal s’acompanya de prefacis o estudis per ampliar la lectura–. L'últim llibre que han publicat és un bon exemple d’aquesta llibertat editorial: ‘No tengo la culpa de que la vida sea como es’, del brasiler Nelson Rodrigues, amb un prefaci de Manuel Jabois.
Rodrigues, Manegat i Martí Gómez ajuden a entendre la paradoxa del periodisme literari: utilitzar estratègies de ficció per fer més creïble la realitat
Rodrigues era un d’aquests escriptors totals, dels quals ja no queden: novel·lista, guionista, dramaturg que va renovar el teatre brasiler als anys 40, cronista de futbol i, durant anys, també de l’actualitat. Seguint un encàrrec del diari ‘Última hora’, Rodrigues agafava històries reals, fets diversos, i els narrava amb el ritme de la ficció, afegint la sal i pebre dels diàlegs, dosificant la intriga, amb una tendència al drama perquè, com escriu ell mateix, té “el deure de participar a les desgràcies dels altres”. Moltes d’aquestes històries parlen de gelosia, enveges, desamors, i, llegides avui, tenen un punt de fulletó truculent; conserven viva la ingenuïtat d’una època i d’una societat tradicionals, classistes, però que buscava senyals de modernitat en aquells que gosaven discutir la moral dominant.
La proposta de Rodrigues m’ha fet pensar en Julio Manegat, periodista barceloní de la mateixa època, al ‘Noticiero Universal’, i avui oblidat. Manegat també va ser un autor prolífic, finalista del premi Planeta el 1965, i al seu llibre ‘Ellos siguen pasando’ (1979) retratava de passada l’Espanya franquista amb una operació semblant a la de Nelson Rodrigues: partia de gasetilles dels diaris per “arribar a la literatura a través d’un fet real, encara que aquest fet tingui una absoluta aparença d’irrealitat”. Tots dos autors, com també passa amb José Martí Gómez, ens ajuden a entendre la paradoxa del periodisme literari: la necessitat de les estratègies de la ficció per fer més creïble la realitat.
