Els que tornen

No hi ha espantall més gran a Catalunya que evocar el retorn de la dreta. Ahir el PP, avui el Trifachito. Pepe Zaragoza, el que dinava davant d’un gerro espia a La Camarga amb Alicia, va esprémer aquesta carta al màxim amb aquella eficaç campanya ‘Si tu no hi vas, ells tornen’ que li va donar 25 diputats a Catalunya, al PSOE, el 2011. I a falta d’un altre reclam per què no aprofitar-ne un que ja va passar el test amb fulgurant èxit quan l’amenaça de la dreta rància, abans Aznar avui el Trifachito, plana sobre l’horitzó. El ‘trifachito’ del 155 in eternum, tot i que això del 155 té més padrins. ¿Eh, Pedro?

Tampoc és que el PSOE hagi donat moltes pistes sobre què proposa. Per això el recurs a l’espantall de la dreta, cada vegada més extrema, és el seu sant i senya, si de cas l’únic, i ha donat una nova oportunitat a Pedro Sánchez per erigir el PSOE, de nou, com el partit més votat a Espanya. Es pot dir que l’hi han posat fàcil, en gran manera la dreta tot i que no únicament. L’esbojarrada carrera del PP, Ciutadans i VOX per erigir-se davant de l’electorat com el més implacable davant de Catalunya ha arrossegat al racó aquesta potinga de dretes que beu de les renascudes basses joseantonianes i franquistes.

I això malgrat que ningú sap del cert de quin PSOE estem parlant. La memòria és fràgil ja que va ser amb Albert Rivera amb qui Sánchez va segellar el seu primer compromís de Govern. Precisant més, avui no és el PSOE qui descarta un nou pacte amb Ciutadans, és Rivera qui afirma descartar-lo. Però a hores d’ara tampoc ens enganyem, al bo de Rivera li costa poc canviar d’opinió. Al cap i a la fi comparteixen un principi fonamental, un d’aquells, la indissoluble i sagrada unitat d’Espanya.

Ultra això, ens hem atipat de veure Miquel Iceta (digue’m amb qui balles i et diré qui ets) darrere de la pancarta al costat de Rivera i Arrimadas. O al costat del PP, traient-se selfis i ensenyant dents, les dents del 155 que després van pactar Rajoy, Sánchez i Rivera al Senat. Per cert que la musa d’aquestes espanyolíssimes convocatòries va ser durant llarg temps Pepe Borrell, fins que el nouvingut Manuel Valls, traient un bon tall per a la butxaca, li va robar el protagonisme. Borrell volia desinfectar Catalunya (d’indepes) i es burlava jocós de ‘Mossèn Junqueras’, com també van fer, al seu dia, els policies que custodiaven Oriol Junqueras davant de l’Audiència Nacional. I Pedro va premiar Borrell com a Ministre d’Exteriors, la veu d’Espanya al món. Diuen de Rufian això i allò, ja que mai s’ha inventat una escopinada, ni s’ha passejat amb l’extrema dreta, ni s’ha folrat en cap consell d’administració de l’Ibex, ni ha fet de l’acarnissament contra els febles la seva raó de ser, ni ha dit cap mentida. Potser ha fet emprenyar molts, doncs encara bo que als poderosos algú els empipa.

La unitat: a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tornem-hi amb això de tornar, que té recorreguts múltiples, perquè aquesta ja va ser carta electoral eficaç en les últimes eleccions catalanes. I quan alguna cosa funciona, i no es té res més, es torna al ja provat amb èxit. Ja tenim una altra vegada el vota’m que torno, segona part, amanit amb allò d’‘Unitat!’, en fidel reflex de l’ajuda’t i que el cel t’ajudi. La unitat (d’Espanya) és un tòtem que els més nacionalistes (‘trifachito’) llancen al capdavant dels menys (PSOE). Ja que a tot se’n fan, de bolets, si plou. En versió indepe s’utilitza com a arma llancívola dels més nacionalistes contra els republicans. Quan no es té res seriós a oferir quan el teu discurs fa aigües, sempre queda un recurs, canya a la mona.

El truc exitós, com si del Màgic Andreu es tractés. Màgia de la bona. L’Estat autoritari, la Monarquia, queda en un segon pla perquè els teus dards tenen ja un adversari, curiosament al que exigeixes anar de la maneta davant de cada repte electoral. I llavors ja no va de guanyar un país, va de mantenir el llegat d’una determinada hegemonia, canvien les sigles, canvien els actors principals, però torna allò de Marta Ferrussola quan va veure Pasqual Maragall entrar a Palau: “és com si els lladres haguessin entrat a casa”. Això a més té un altre efecte intern beneficiós, oblidar que el teu és la cabina dels germans Marx per distreure totes les fraccions assenyalant un adversari comú, que ni és monàrquic, ni de dretes. I cal veure com uneix, i distreu, compartir un adversari a qui fer sempre responsable de totes les teves desgràcies.