Dues mirades

Rahola

L'únic escriptor que va morir afusellat vilment va ser Carles Rahola; rellegir, avui, la sentència del tribunal militar és esgarrifós

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp7135405 carles rahola     archivo190313131550

zentauroepp7135405 carles rahola archivo190313131550

Fa 80 anys, Machado moria, devastat, cansat fins a l’extenuació, a Cotlliure, al llit d’un hotel. Tres anys abans, García Lorca era assassinat pels feixistes en un descampat. Tres anys després, també malalt, empresonat, com un gos, Miguel Hernández moria en un hospital de València. També de tristesa i corsecament, moria més tard Francesc Trabal en l’exili de Xile. N’hi ha que van tornar i n'hi ha que no, tots perdedors o decebuts, enyorats, resignats o disposats a reprendre la seva vida, la literària i l’altra. Però l’únic escriptor que va morir afusellat vilment va ser Carles Rahola, al cementiri de Girona, la matinada del 15 de març de 1939.

Rahola "va ser un home bondadós i un ciutadà exemplar", com escrivia Quim Nadal, i no va fugir per la família i, potser, perquè no va calcular la immensitat de la ignomínia. Rellegir, avui, la sentència del tribunal militar és esgarrifós. L’acusen de “desarrollar un alzamiento en armas y una tenaz resistencia contra los legítimos Poderes del Estado, asumidos por el Ejército a partir del 17 de julio de 1936”. ¡Ells, els feixistes, acusant els altres de violència! I el maten perquè era "colaborador asiduo de L’Autonomista en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de caràcter político”.  Per això: articles i llibres escrits a favor de la concòrdia i la llibertat, contra la mort, a favor de la civilitat. El van matar perquè pensava.