Saber plantar paraules

Ja fa anys que vaig fer-me aquesta pregunta, probablement estúpida: ¿és necessari que hi hagi escriptors i lectors? Tot allò que existeix té alguna raó per existir.

Devia tenir 10 anys, potser 11, quan vaig començar a escriure versos, elementals i tòpics, per un motiu que ignoro: recordo, només, que aquells versos primerencs parlaven de les orenetes, potser perquè les veien passar a prop del meu balcó.

Jo escrivia amb una discreta regularitat i els meus pares em veien però no em deien res. Sempre he agraït que no em fessin ni crítiques ni elogis, senzillament em deixaven fer.

Jo vaig passar de versos infantilment lírics a unes proses que intentaven descriure realitats. Potser va ser l’origen de la meva passió per observar la realitat, que amb el pas dels anys em va portar a fer viatges a peu per poder observar la riquesa de les diverses formes de vida que tenim al nostre voltant.

Quan ja fa anys em vaig fer la pregunta que deia en començar l’article, ¿és necessari que hi hagi escriptors?, no tenia intenció provocativa, senzillament observava que cada u de nosaltres crea un món singular en el qual escrivim la història d’una vida. No parlo de bona literatura, que és molt exigent.

Hi ha persones que escriuen els seus diaris, i ben fet que fan. No pas per guanyar un premi Nobel ni per editar i vendre a les llibreries, sinó perquè s’explica una vida, un temps, sentiments i opinions.

Notícies relacionades

Paraules llancívoles

El positiu desembarcament de Chery

Sempre és possible que un dia es descobreixi que aquell text diguem-ne íntim és un text important. La valoració que fem de les coses –a més– canvia segons l’època. El mateix Simenon va passar de ser un popularíssim escriptor de gènere a un tòtem de l’alta literatura que ara és.

No hi ha paraules estèrils si les sabem plantar i regar.