Andròmines

Les coses s’aclareixen. Si més no unes quantes, en aquest univers tan petit on tot està connectat i on la majoria de coses es mouen en un vaivé indefinible, d’una indefinició escandalosa. S’aclareix la irrupció definitiva de Puigdemont, ara explícita i contundent, en el territori devastat que abans es coneixia com a Convergència i que ara no és sinó un escenari desdibuixat sense perfils coneguts. No pas indefinit només per la falta de lideratge sinó per la dispersió de l’espai polític estricte. No és que hagi perdut la centralitat, sinó que ja no sap en quins encontorns està disposat a caminar. S’aclareix l’adequació de l’antic perfil convergent a les exigències polítiques que es defineixen des de Waterloo, i la reunió d’aquest cap de setmana esdevé una mena de sublimació, en el sentit químic del terme: passar de l’estat sòlid al gasós sense passar pel líquid.

La condició líquida de l’antiga Convergència s’havia expressat fins ara amb una dependència implícita envers Puigdemont, arran, sobretot, dels sorprenents resultats del 21-D. Amb la capitulació, amb el que molts llegeixen com una depuració de les llistes de les generals en perjudici de la moderació i en benefici de la radicalització, es planteja una equació que tant servirà per calibrar la força (i la traça) del que ordeix els fils des de l’exili com per confirmar si hem de guardar definitivament l’evanescent i volàtil PDECat a la capsa de les andròmines.