De Lorena Bobbitt al moviment #MeToo, ¿què ha canviat?

El 8 de març els carrers es van tornar a tenyir d’un intens color violeta. A Espanya es van superar les expectatives creades; no només s’ha augmentat la presència als carrers de les grans ciutats, com ara Barcelona i Madrid, sinó que també en d’altres de mitjanes i petites i als pobles les dones s’han decidit a sortir a dir que ja n’hi ha prou.

És indubtable que el moviment feminista ha anat recuperant les forces dels seus començaments en el llunyà 68. Aquesta vegada, com llavors, les dones han sortit als carrers per reivindicar la seva força i la seva capacitat transformadora. Les dones no volem aparèixer com a víctimes davant les agressions, volem no ser agredides, volem ser presentades com a supervivents davant aquells que han volgut menysprear-nos i, en molts casos, matar-nos.

Dues pioneres en els anys 90

Ha sigut una llarga lluita realitzada per part de dones valentes que es van enfrontar al sistema denunciant els seus agressors en un context que no reconeixia l’anomalia del que estava passant. Dues de les pioneres a donar visibilitat a les agressions a què van ser sotmeses són Anita Hill i Lorena Bobbitt en els primers anys 90.

El 1991, l’afroamericana Anita Hill va tenir la valentia de denunciar el candidat al Tribunal Suprem dels Estats Units, Clarence Thomas, per assetjament quan tots dos treballaven en l’Equal Employment Opportunity System, ¡quina paradoxa! Hill recuperava en la seva acusació la terminologia utilitzada pel moviment feminista radical d’“assetjament sexual”. Per descomptat, no va guanyar. Crida l’atenció que el 2018 hagi saltat a l’esfera pública un cas molt similar amb la denúncia per part d’una dona, Christine Blasey Ford, per intent de violació contra el jutge, també com llavors, nominat al Tribunal Suprem, Brett Kavanaugh, que va portar als tribunals. De nou, com en el cas d’Anita Hill, l’assetjador en va sortir absolt i va ocupar el seu nou càrrec. De nou, com en els 90, Christine Blasey Ford, ha sigut condemnada socialment per dir en veu alta el que havia passat.

El cas de l’equatoriana Lorena Bobbitt el 1993 seria, sense cap mena de dubte, un dels judicis més mediàtics de tots els temps. I, potser, dels més indignants. El debat llavors es va centrar sobre els motius de Bobbitt per tallar el penis al seu marit. La seva condició de migrant equatoriana, sens dubte, va jugar un paper fonamental en l’opinió pública, a l’associar la fogositat de l’acció a un suposat ADN llatí. La víctima era ell. Els maltractaments, violacions i humiliacions als quals Bobbitt s’havia vist sotmesa mai van ser els protagonistes de la història malgrat les denúncies realitzades davant la policia. Llavors no hi havia els protocols de resposta davant el maltractament que ara tenim. Gràcies a la valentia de Bobbitt i a les mobilitzacions de milions de dones als Estats Units s’impulsaria en aquell moment la promulgació d’una llei contra la violència domèstica impulsada, entre d’altres, per Joe Biden i Bernie Sanders.

Tipificada en el codi penal

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Des d’aleshores, han canviat algunes coses, tot i que d’altres continuen. En molts llocs ja no es parla de violència domèstica i, sí, de violència masclista i està tipificada en el codi penal. També ha canviat l’aproximació dels mitjans de comunicació cap aquesta violència contra les dones, recolzant de manera majoritària l’apoderament femení i fent gala d’una gran sororitat. D’altres, és clar, no, sinó al contrari. I, per descomptat, no podien faltar en aquesta breu enumeració dels canvis que s’han produït durant els últims 25 anys les espectaculars mobilitzacions de dones del 2017 i del 2018.  No només el #MeToo importat dels EUA, també els moviments com Jo sí que et crec o #cuéntalo han generat una conscienciació social que a poc a poc està calant en societats cada vegada més compromeses amb la igualtat. L’acompanyament a les que volen parlar o denunciar no hauria sigut possible sense un canvi social evident. I és especialment important recordar i donar veu, una cosa que no sempre passa, a aquelles de nosaltres que es troben en les situacions més desfavorides i que pateixen una doble, fins i tot triple, discriminació i violència per ser dones, migrants i mares.

Gràcies a la valentia de dones amb nom propi, com ara Anita Hill, Lorena Bobbitt, Christine Blasey Ford o Ana Orantes, moltes hem perdut la por de dir en veu alta "mai més", soles o en companyia d’altres, tal com s’ha demostrat durant els dos últims anys amb mostres públiques de rebuig de les agressions en veu alta i clara.