'¡A por ella!'

Fa tres temporades, quan l’Atleti encara jugava al Calderón i Neymar giravoltava amb la samarra del Barça, una part del públic va enardir els seus jugadors perquè donessin puntades de peu al brasiler. Amb el partit sentenciat, algun driblatge innecessari havia emprenyat els Godín, Juanfran i companyia, les paraulotes dels quals eren aclamades, com un gol de la victòria. Recordo aquell episodi amb pena perquè he tingut –i continuo tenint– una bona opinió de l’afició blanc-i-vermella; però sobretot perquè cap veu del club sortís, l’endemà, per dir: “Ho lamentem, aquesta no és la nostra filosofia”. Hi ha silencis més sorollosos que el tro d’una tempesta.

Una cosa semblant he sentit amb el linxamentque va confessar haver passat por el 20-O. És probable que el seu testimoni resulti important per inclinar la balança contra els acusats del procés; també ho serà –probablement– el del comissari dels Mossos que va revelar l’advertència a Puigdemont sobre els perills de l’1-O i que aquest va ignorar. Com diria l’enyorat Cruyff: “futbol és futbol”.  I ja que els inútils, il·luminats i tramposos de tot lloc i condició –política– han provocat que el partit es jugui en aquest terreny, que s’atinguin a les conseqüències.

M’irrita fer-ho perquè sembla que hagi de justificar-me, però repetiré que a mi personalment em sembla un despropòsit la presó preventiva dels acusats i un excés monumental –amb trampa del Fairy inclosa– el relat de violència organitzada que intenta sustentar el delicte de rebel·lió; tot i que el que va passar aquella tardor del 2017 em sembla molt greu i mereix un retret polític i social, sens dubte; no sé si penal, això ho diran els jutges.

Per això prego –tot i que no hi cregui– perquè la sentència del Suprem destil·li proporcionalitat. Tot és opinable, els sentiments són lliures, però el que em repugna i no pot anotar-se a títol d’inventari és la infame campanya d’amenaces i insults a Montserrat del Toro i sobretot la vergonyosa indiferència amb què ha sigut rebuda, en general, dins del món sobiranista. Detestable l’“¡a por ellos!”; denigrant l’“¡a por ella!”. És com tot un estadi esperonant els destralers de l’equip perquè reparteixin estopa; molts dels que aplaudeixen o callen serien partidaris d’un altre estil de joc, però es tracta dels ‘seus’ destralers, així que no els censuraran.

A la pel·lícula de Spike Lee ‘Infiltrado en el KKKlan’ passa una cosa molt semblant: l’agent negre li etziba a un col·lega:

–“Si sabeu que tal company és un racista violent i es passa amb els negres, ¿per què no el denuncieu?”

Notícies relacionades

Un jutjat investigarà la difusió de la foto de la secretària judicial

La secretària del jutjat 13: "Vaig tenir por quan vaig veure el que hi havia fora"

–“¿Com? ¿Jo... xivato? Aquí hi ha de tot, però som com una família”.

Doncs això, ja ho explicaven Los Payasos de la Tele. “No hi ha res més maco que la família unida”. Quin fàstic. Quina pena. Manen els ‘hooligans’.