Durs i tous

Com l’escenari s’ha tornat tan complex, la millor manera d’entendre’l és simplificar-lo. Potser així s’explica l’auge a tot arreu de l’extrema dreta, que proposa solucions màgiques per a la complexitat i la confusió: tot es deu a l’allau d’immigrants i tot s’arregla amb banderes. Senzill, tot i que sigui mentida. No hi fa res: els funciona la senzillesa. Al final, llavors, la política pot reduir-se en eixos.

Fins fa molt poc, quan estàvem descobrint el món, els partits es dividien en vells i nous i els nous, que eren Podem i Ciutadans, volien avançar Cánovas iSagasta. Abans de llavors, des de la Revolució Francesa, tot s’havia explicat d’una altra manera, a l’esquerra o a la dreta, en aquella distinció obsoleta tan en vigor. Ara que tot era inèdit el món s’entenia segons la identitat, amb nacionalistes d’una part o d’una altra.

Ho notaran per la quantitat d’ocasions en què una gran quantitat de gent es dedica a dir traïdors als seus veïns. Potser cap d’aquests eixos encerta del tot i pot afegir-se encara una distinció més, entre durs i tous, per proposar dues paraules. No importa la seva ideologia ni la seva data de fundació, importa si estan per terceres vies o per les coses de veritat. Tous o durs, amb la seva ració de testosterona inclosa.

Així es van ajuntant els que abans s’odiaven, perquè com pot ser que un partit que negui la violència masclista s’uneixi amb els qui la volen erradicar. Però és, perquè aquest no és el tema. El tema és si per al problema real parlem per fi de solucions seriosament. El problema real és Catalunya, esclar, que dona més vots que les altres coses, i la solució de debò és el 155.

O mà dura o mà tova, a un costat i a l’altre. O tous que exploren consensos o durs que volen Puigdemont de tornada i que s’encengui el que s’hagi d’encendre. No es mesura el resultat, sinó el mecanisme, perquè s’està donant a entendre que el mecanisme portarà per si sol la solució, ja sigui el final del conflicte, ja sigui la independència. Improbable, però senzill.

El rellevant és què els falta per prometre als durs en els dies que ens queden, si comença la fase decisiva de la competició igual que en els concursos. Es batran per descomptat amb mà dura, que les campanyes no es van fer per estovar-se, tot i que sorgeixi el dubte de què passarà després, quan acabi el temps de les promeses i calgui executar decisions des del Govern.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

ACarles Puigdemont el van arrossegar totes les seves paraules i ara viu en la irrealitat. A Pablo Casado i a Albert Rivera els espera, si tenen l’ocasió de governar, un 155 sense fi que serà, segons prometen, la sortida que ho posarà tot al seu lloc. I final del problema. Si un ha jugat a ser dur per arribar al poder, dur haurà de ser per preservar-lo, d’acord amb la premissa que segueix Casado dins del PP.

Per què serà, no obstant, que com més progressin les actituds dures, més s’allunyen els acords i, al final, la solució. Serà perquè no havíem vingut a mesurar l’eficàcia del resultat, sinó la duresa dels discursos. Això serà.