Nova masculinitat
La causa feminista comporta construir un món sense l'asfíxia de la testosterona ambiental
zentauroepp47260483 barcelona 07 03 2019 preparacion de camisetas y pancartas p190307204012 /
La causa feminista lliura la principal batalla pels drets humans d’aquest segle XXI. Per això no admet alguns adjectius que no són més que eufemismes per amagar tota mena de resistències. No hi ha un feminisme liberal i un altre d’esquerres, de la mateixa manera que el dret a la vida no té una versió liberal i una altra d’esquerres. Hi ha un feminisme en eclosió per la potència de la causa que defensa i les conseqüències dramàtiques que combat i un masclisme en retirada que, com totes les idees en decadència, es regira en la seva pròpia tomba intentant ressuscitar amb l’últim alè. Avís per a navegants: en aquest tram final, la virulència masclista s’incrementarà–la desimboltura de Vox n’és un bon exemple–, però també la seva reverberació en altres partits polítics, fins i tot en alguns de caire aparentment progressista que fan del permís de paternitat una heroïcitat.
La causa feminista després de plantar batalles en l’àmbit de la política: el dret al sufragi; del’educació: l’accés a la universitat; de l’empresa:incorporació a la vida laboral; de la sexualitat: anticonceptius; ha punxat finalment al moll de l’os: les mentalitats. La igualtat necessària entre dones i homes no s’aconseguirà fins que no hi hagi un canvi de mentalitat, un canvi de manera de veure, d'entendre, d’explicar i de gestionar les coses. Això que s’ha vingut a dir heteropatriarcat no és més que la matriu de coneixement amb què els homes han dominat les dones des de temps immemorials. I costa molt d’erradicar, fins i tot entre homes que presumptament abracen la causa feminista. Com sempre, el dimoni està en els detalls. Per exemple, justificar el nomenament d’una dona en un càrrec de responsabilitat per raons d’"igualtat" amagant els mèrits de la candidata en qüestió o donant per fet que en un equip format per homes i dones, el cap sempre ha de ser un home i quan no hi és, un altre home i mai una dona és el seu substitut natural, tot i que tingui les mateixes responsabilitats. Per no parlar de com s’envalenteixen alguns, sovint sota la màscara del proteccionisme, quan l’interlocutor en una negociació és una dona. En altres ocasions els detalls ja formen part de la intimitat dels mateixos homes: aquestes bromes sexuals quan les dones desapareixen de les reunions o aquests intents de convertir qualsevol relació laboral en una potencial relació sentimental.
La causa feminista empeny els homes a generar una nova masculinitat. Aquesta comença a ser una responsabilitat ineludible. I un camí molt difícil de transitar. Vol dir canviar la nostra manera de veure les coses i, sobretot, de plantejar-les. L’autèntic repte és que la igualtat no depengui d’un sobreesforç de les dones per adaptar-se a un món masculí sinó en canviar de les regles del món. La manera de manejar el poder, en les famílies, les escoles, les empreses i la política. La manera de mesurar els èxits i els fracassos. La manera de reconèixer i tractar la diversitat en totes les seves facetes. La manera de gestionar els recursos. La manera de resoldre els conflictes. Tot això és molt més exigent en el terreny personal que canviar la manera de parlar, que també. Vaja, un món sense l’asfíxia de la testosterona en l’ambient.
