Els diners i la família

Una obra de teatre de tres hores i mitja. Pot ser que algun lector arrufi les celles,però tot és qüestió de perspectiva. Al cap i a la fi ens empassem tres capítols d’una sèrie tirats al sofà i el temps passa volant, ¿no? De vegadestres hores i mitja fins i tot poden semblar poc,si el que vols és explicar 164 anys de la història d’una família. És el que passa aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc, on el temps es dilata i s’encongeix per acomodar l’epopeia dels Lehman, vinguts d’un poblet de Baviera als Estats Units.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

‘Lehman Trilogy’, l’obra d’Stefano Massini que ha adaptat i dirigit Sergio Peris-Mencheta, s’obre el setembre de 1844, amb l’arribada de Henry Lehman a Nova York. Aviat l’acompanyen els seus dos germans, Emanuel i Mayer, i juntss’instal·len a Alabama per comerciar amb el cotóen brut. Poc després es traslladen de nou a Nova York i, a través dels negocis, acaben creant un d’aquests imperis familiars tan sòlids que sembla impossible que puguin trencar mai, Lehman Brothers –fins que un dia passa, el 15 de setembre de 2008, i amb la seva desfeta provoquen la crisi financera mundial més important de la història.

Gràcies a una escenografia molt versàtil i a sis actors espectaculars, Lehman Trilogy és una d’aquestes obres totals, de ritme imparable, amb grans números musicals –precioses les cançons tradicionals jueves–, amb humor i desesperació, amb una narrativa calculada per donar context i no perdre’s en les branques de l’arbre genealògic. Hi ha espai per a la proximitat nostàlgica dels orígens i per a la distància irònica. Tot i que en algun cas passi de puntetes, també es dibuixen els llums i ombres del gran capital: el comerç gràcies a l’esclavitud dels negres, els beneficis econòmics que sempre es poden treure d’una guerra, ja sigui civil o mundial... Quan la família perd el control, i ha de confiar en l’instint d’altres economistes, també es perd la dimensió lírica: Bobby Lehman, net d’immigrants, es queixa que el fill d’un cuiner grec de Nebraska pugui anar a la universitat. Com si no sabés que els diners no tenen ànima. (No se la perdin.)