¿Poden limitar-se els interrogatoris?

El procés contra els polítics independentistes està sent una immillorable oportunitat per marcar pautes d’actuació en els tribunals espanyols. Especialment, en matèria de prova, la llei d’enjudiciament criminal és extraordinàriament ambigua per raons històriques, sobretot, i a la pràctica s’han anat omplint com s’ha pogut les seves llacunes. En matèria d’interrogatoris la llei és especialment antiquada. Està dit tot si es descobreix que la llei no regula directament l’interrogatori als acusats i conté una extensa, però en bona mesura inútil, obsoleta i vetusta, regulació de l’interrogatori a testimonis.

El tribunal va acordar al seu dia admetre la declaració de més de 500 testimonis. Aquest dispendi probatori és responsabilitat de les parts –particularment de la fiscalia– i és possible que resulti excessiu o redundant en molts casos, de manera que li aniria molt bé a aquest procés que les parts es plantegessin renunciar a alguns dels testimonis si els que van declarant ja deixen prou assentades les seves tesis. Però, en previsió que no ho facin, els jutges han decidit restringir l’àmbit dels interrogatoris per tal que no es demorin massa, tot i que seguint alguns criteris que, amb el màxim respecte al parer del Tribunal Suprem, em sento obligat a posar en dubte.

Un article basat en la tradició medieval

El tribunal considera que només les parts que han sol·licitat la compareixença d’un testimoni tenen dret a interrogar-lo en l’extensió que desitgin i la resta de parts només poden fer-ho per posar en qüestió les seves contestacions, però sense ampliar l’àmbit de l’interrogatori. Es tracta d’una interpretació molt estrictament literal de l’article 708 de la llei que no se solia veure gairebé mai a la pràctica.

I és que aquest article 708 data directament del 1882 i no ha sigut reformat des d’aleshores. Arrela, a més, amb una tradició medieval en virtut de la qual els testimonis eren “de” la part que els proposava i les altres parts només els podien “repreguntar”, és a dir, qüestionar sobre les respostes que havien donat. Aquesta lògica tenia tot el sentit en un sistema en què era vital que cada part tingués almenys dos testimonis que confirmessin la seva versió en el procés, però ja no és així. Actualment, els jutges valoren tota la prova lliurement. Els testimonis no són “de” ningú, sinó que formen part de tot el material probatori del procés. Tota la prova pot ser rellevant i els jutges avaluen en conjunt la seva credibilitat i justifiquen les raons de la seva convicció en la sentència.

Avui dia, a falta de regulació legal, el referent més modern a seguir és el de la 'cros examination' –interrogatori creuat– dels tribunals anglosaxons. I, en aquesta, els testimonis poden ser qüestionats per les parts que no els han proposat amb dues finalitats principals: completar o corregir la declaració del testimoni i discutir la seva credibilitat en general. En el primer sentit, poden anar, òbviament, més enllà de les preguntes realitzades per la part que els va proposar. En el segon sentit, se’ls poden fer preguntes sobre les seves intencions no revelades. A aquests efectes, alguns van criticar que el tribunal permetés fer a la fiscalia preguntes als acusats sobre la seva filiació política i ideològica. Les preguntes eren procedents per a ells i ho seran per als testimonis, per a tots els testimonis. En un procés del calat intensament polític que aquest inevitablement té, conèixer les possibles animadversions o volences ideològiques de tots els protagonistes –no només dels acusats– és crucial, perquè d’aquestes van dependre probablement en molts casos les seves accions, i per això serveixen, naturalment, per qüestionar la seva credibilitat. Per tant, són legítimes.

Notícies relacionades

¿De què té por Cuixart?

¿Què va passar l'1 d'octubre?

En conseqüència, les limitacions imposades als interrogatoris no acaben de ser del tot adequades per a l’esbrinament de la realitat dels fets. L’essencial és que es formulin preguntes obertes al testimoni, sense deixar que fiscals i advocats facin afirmacions que desitgin que el testimoni confirmi. El president del tribunal ha obrat amb freqüència en aquest sentit, però aquesta tasca potser hauria de ser encara més intensa. La declaració l’ha de prestar l’interrogat i no l’hi ha de fer l’interrogador.

Tots desitgem que aquest procés acabi com més aviat millor. Tant de bo ni tan sols hagués començat. Però, havent-se iniciat, ha de durar el temps que sigui necessari per al degut esclariment dels fets.