Entre refugiats i criminals

Quan la guerra a Síria va deixar de tenir un horitzó cert i els refugiats del conflicte van començar a buscar a Europa un lloc on salvar les seves vides, el continent es va dividir en dues meitats: una de liderada per Angela Merkel, que apel·lava a l’obligació d’acollir i recolzar els que venien, i una altra que encapçalava el primer ministre hongarès Viktor Orbán, que va qualificar els que fugien com a “invasors islàmics”. Quatre anys després aquesta segona visió ha guanyat i s’ha estès sense miraments per tot el continent, sense que ja ningú defensi el contrari.

No importa que en cadascun dels refugiats hi hagi un ésser humà, molts dones i menors, que van quedant pel camí; no importa l’obligació de donar asil al que tem per la seva vida i busca un lloc segur; no importa que morin al mar, com tampoc no importa que ja no quedin barcos que surtin per intentar evitar aquesta catàstrofe humanitària que alimenta les entranyes del Mediterrani amb cadàvers ¿Per què hauria d’importar que quedin periodistes que puguin donar testimoni del que està passant? Que ningú vegi el que passa, especialment quan els qui van arribar són tractats aquí amb una altra dosi de violència, després d’haver viscut un infern pel qual van haver de deixar les seves cases, les seves famílies i les seves feines.

La nova Europa

Benvinguts a la nova Europa. El lloc del món on es va inventar el concepte d’asil, una paraula encunyada a la Grècia clàssica per garantir un lloc segur als perseguits, ha oblidat els seus orígens. El continent dels drets i les llibertats, l’espai democràtic més gran del planeta no només deporta els qui busquen protecció, sinó que és capaç de robar-los i entregar-los de tornada amb total impunitat a un infern pitjor. No és només un problema grec, l’actitud criminal amb què s’estan tornant il·legalment refugiats sirians a l’altre costat de la frontera ens apel·la a tots.

Notícies relacionades

Policies grecs sembren el terror entre els immigrants

L'allau de refugiats desborda Grècia

Sabíem que els nostres impostos es gasten finançant tanques, tancant immigrants i refugiats en camps dels que no poden sortir: unes polítiques que fan que les víctimes no només ho siguin del conflicte del que fugen, sinó també de l’hostilitat dels països que els haurien d’acollir i donar protecció. Sabíem fins i tot que els milers de milions d’euros entregats a Turquia i als guardacostes libis perquè mantinguin tancades les seves fronteres i no els deixin sortir, acaben en mans de traficants que dominen el tràfic humà, controlen els fluxos i acaben esclavitzant uns refugiats que no poden ni tornar als seus països ni tirar endavant.

Sabíem que tot això passa a Líbia, a Turquia o al Marroc, però ara tot això també passa a l’interior de les nostres fronteres, implicant representants dels poders públics que actuen amb impunitat. Els refugiats plantegen un repte, però en la resposta que està donant Europa comença a ser molt mes greu que les polítiques d’immigració i les fronteres acabin en mans de xarxes criminals avalades pels estats.