Pablo Casado, els bàrbars i el consens

Pablo Casado podria ser víctima d’un error de percepció al confondre el consens social sobre l’ús del català amb una simple astúcia del separatisme d’una part de la societat catalana. El catalanisme va forjar els amplis consensos sobre la llengua, educació i cultura amb acords parlamentaris gairebé unànimes; ignorar-ho el retrata com un polític irat de peus de fang. Les dues lleis de política lingüística van exigir renúncies de tots, per això constitueixen el fonament més sòlid de la cohesió del país.

El propòsit del PP de relegar el català a un ús opcional en l’esfera pública en benefici del castellà xocarà amb l’ordenament jurídic vigent, i caldrà veure d’on treu els vots per modificar-lo al Parlament i al Congrés. Al marge del seu recorregut legal, la proposta de Casado pot propiciar el feliç retrobament del catalanisme i el sobiranisme, al veure perillar tots dos un consens indispensable en la salvaguarda de la nació, tingui un Estat propi o comparteixi l’Estat amb la resta de pobles d’Espanya.

Notícies relacionades

Casado fixa el 155 com a primera mesura si governa

El Govern intenta apaivagar el malestar pels canvis en la immersió lingüística

Totes les societats tenen a les seves fronteres una amenaça per a les seves creences, i si no la tenen se la inventen. Esperar els bàrbars és una manera de viure en guàrdia per defensar els valors dominants, la desaparició dels quals seria un contratemps. Kavafis i Coetzee ens alerten del desconcert social quan l’aguait dels tàrtars es difumina: ¿i què serà de nosaltres ara sense bàrbars?

Els nostres bàrbars tornen a la càrrega, irresponsablement, feliçment per permetre el reagrupament entorn dels autèntics consensos de país deteriorats o devaluats per la unilateralitat interior. Però uns som bàrbars dels altres; així també som útils per assentar les seves pors i proveir-los d’arguments per a la seva cohesió a l’entorn de l’uniformisme. Caldrà aprendre a viure amb això. No obstant, Casado apel·la a aquesta dialèctica per guanyar uns vots a Ciutadans, passant per alt que el partit d’Albert Rivera no va créixer quan combatia el consens de la llengua, sinó quan va explotar l’alarma independentista, que no és el mateix.