El menyspreu a la cultura és el menyspreu a les dones

«La fiscalia demana tres anys de presó per a Cristina Cifuentes per haver fet el mateix que Pablo Casado. ¿I a Pablo Casado què li demanen? Demanen el vot i quatre anys a la Moncloa».

Aquest acudit, llegit a Twitter, omet explicar que Pablo Casado presumeix d’haver aprovat de cop 12 assignatures en sis mesos, després de ser elegit diputat.

El trimestre passat jo vaig aconseguir aprovar sis assignatures en un semestre, mentre treballava i cuidava la meva filla. Va ser una bogeria. Vaig perdre gairebé sis quilos. Gairebé no sortia ni tenia vida social. En les proves del WAIS, el test d’intel·ligència per a adults, jo vaig donar una puntuació excepcional en memòria. És a dir, Casado hauria d’haver sigut Einstein per aconseguir el doble del que jo vaig aconseguir. I, sincerament, no ho aparenta.

Ara continuem amb aquesta tolerància que mostrem cap als homes i, en particular, cap al senyor Casado. Ens és completament igual que li hagin regalat un màster i, pel que sembla, mitja carrera per la cara. Ens és igual que el treball de final de màster no aparegui per enlloc. Que només hagués de fer quatre assignatures, i sense exàmens, amb treballs (treballs que, per cert, ningú ha vist). Que li’n convalidessin 18. Tot ens sembla bé. És un noi, és un noi de bona família, aquestes coses passen.

Jo estic estudiant una carrera. En una universitat. Vaig haver de fer un treball en un grup. El treball el vaig fer jo soleta. Els meus companys van fer alguna cosa, no ho nego. Però els textos, tots, de la 'a' a la 'z', van ser meus, així com la investigació per crear-los. 30 pàgines de res, l’equivalent a un treball de final de grau, més la defensa. De sobte, el professor decideix que els textos es van redactar «col·laborativament». Això suposa no una simple irregularitat, sinó un delicte. L’article número 5 de la Llei de Propietat Intel·lectual diu que «els estudiants, com a propietaris d’una obra inèdita, hi tenen tots els drets legals, morals i patrimonials». Però és que també el reial decret 1791/2010 de l’Estatut de l’Estudiant Universitari regula aquests drets.

Curiosament, quan explico aquesta història me n’arriben un munt de semblants. I què curiós, les damnificades són sempre dones. Si som dones grans, és més fàcil que vagin contra nosaltres. Ens conceptuen com a idiotes. La gran majoria no tenen recursos o diners per iniciar una demanda, o ni tan sols saben que la poden posar. O tenen por, perquè les amenacen directament amb «mai aprovaràs aquesta carrera».  En un cas, una alumna va aconseguir demostrar que el seu director de tesi l’havia plagiat en un article publicat en una revista universitària, però només després que l’alumna abandonés la primera universitat i se n’anés a una altra.

El curiós és que aquesta universitat que m’acaba de robar a mi la propietat intel·lectual amb la més gran de les barres imparteix, amb la més gran de les barres també, un curs de propietat intel·lectual.

En qualsevol cas, el que es demostra és que, al nostre país, ens sembla bé elegir com a candidat a president un senyor a qui li han regalat el màster i la carrera perquè menyspreem la propietat intel·lectual, el treball i l’esforç. Ens sembla normal que a Cifuentes li demanin tres anys i a Casado no, perquè continuem sent un país masclista en què a les dones se’ls exigeix més que als homes. Ens sembla normal que davant una candidata com Sáenz de Santamaría amb una carrera de veritat, amb excel·lents qualificacions i un currículum inqüestionable, el partit es quedi amb un senyor que no se sap com es va treure la carrera. Perquè la cultura, la propietat intel·lectual, l’aplicació i l’estudi ens importen un rave. Ens sembla normal que Casado pacti amb un partit que pretén derogar la llei de violència de gènere, per la mateixa raó per la qual es van treure del mig Sáenz de Santamaría. Ens sembla normal que una cadena de televisió hagi convocat en un gran debat electoral el PSOE, el PP, Ciutadans, Podem i Vox de cara a les pròximes generals, i que tots els rostres siguin homes, i que es convoqui Santiago Abascal d’un partit que inclou en el seu programa mesures tan poc democràtiques com la proposta que desaparegui el Tribunal Constitucional, però que no es convoqui Silvia Barquero, presidenta de Pacma, l’únic partit que presenta una candidata dona, malgrat que en enquestes a nivell nacional la intenció de vot de Pacma iguali la de Vox.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ens sembla normal.

El normal, senyors, no sempre és el més sa.