Urkullu i Zoido aborden aspectes decisius de l'1-O

Les evasives de Mariano Rajoy, quan no va concretar si Iñigo Urkullu havia actuat de mediador en el desenllaç del procés, van quedar aclarides amb la declaració del lehendakari davant el Tribunal Suprem. Urkullu va detallar la seva intervenció com a mediador des de juny del 2017 fins a la DUI del 27 d’octubre. Va afirmar que el president Carles Puigdemont era partidari del diàleg i no volia la DUI, mentre que Rajoy tampoc tenia ganes d’aplicar l’article 155 de la Constitució, però que la seva actitud davant d’una negociació era "renuent" i no "proactiva". No obstant, va atribuir a l’expresident de la Generalitat el fracàs de l’acord al qual s’havia arribat el 26 de setembre, perquè va decidir no convocar eleccions per la pressió del carrer i del seu propi partit. Va reconèixer, de tota manera, com ha defensat Puigdemont, que no va aconseguir garanties "taxatives" de no aplicar el 155, tot i que la seva "intuïció" era aquesta.

La declaració de l’exministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, va constituir, malgrat les seves formes suaus, una requisitòria contra l’actuació dels MossosMossos, a qui va atribuir un desplegament insuficient, inacció i falta de col·laboració, malgrat que fins al final confiava que complirien la llei. Va atribuir les càrregues policials, que va considerar "proporcionades", a la resistència dels"escuts humans" que impedien que es requisés el material electoral. Són dos testimonis rellevants, que hauran de ser contrastats, en el cas de Zoido sobretot, per les declaracions de testimonis més pròxims als fets.