Ara, més política que justícia

Estem davant d’una paradoxa. Quan s’havia d’haver fet política es va malgastar el temps, uns desobeint les lleis i els altres limitant-se a judicialitzar-ho tot. Ara, que toca determinar tècnicament davant d’un tribunal el que va passar assistim en canvi a l’espectacle de veure molta política. Al judici hi ha més monòlegs dels que intenten justificar ideològicament el que van fer –tant per part dels acusats com dels testimonis– que una presentació diàfana de proves a favor i en contra de les acusacions. Hi ha moments que les sessions són una espècie de tertúlia d’opinió rocambolesca: els acusats no tenen l’obligació de dir la veritat però els testimonis sí.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fins ara no s’ha desmanegat el caos semàntic i ens emboliquen amb les diferències entre el que tots entenem que volen dir determinades paraules i el que signifiquen en el llenguatge jurídic. La més important és ‘violència’, però també ho són ‘conspiració’, ‘coacció’ i  la diferència entre ‘assetjament’ i ‘assetjament violent’ de policies, guàrdies civils i funcionaris judicials. I d’això en depèn, ni més ni menys, que el desenllaç de la vista. En aquest moment del judici la clau continua sent si hi va haver o no violència i si es pot aplicar al que va passar la versió tècnica de la paraula ‘rebel·lió’, cosa que a molts no ens sembla raonable. Jo considero essencial l’abast (i les conseqüències jurídiques) de la paraula ‘intimidació’ quan és molt massiva. Tot això encara està molt obert. En canvi comencen a estar més clares les coses respecte a unes altres dues qüestions, la desobediència i la malversació, tot i que als profans ens costi molt aclarir la seva possible pena.

Torno a tres consideracions polítiques del que va sortint.  Una, que per primera vegada Rajoy ha expressat una cosa que pot considerar-se com a pena pels danys dels excessos abusius de la intervenció policial de l’1-O. Tard (perquè ja no presideix el Govern), ha dit el que molts ciutadans no perdonem que no expressés en el seu moment, d’una manera o una altra, Felip de Borbó. La segona consideració és sobre els alts càrrecs independentistes que ara reconeixen davant del jutge el que encara no han tingut valor per atrevir-se a dir-los, amb la mateixa frontalitat i solemnitat, ni als seus seguidors ni als altres: la declaració d’independència o no valia per a res o va durar únicament uns segons, com ve a dir Puigdemont. La tercera consideració és sobre una pràctica negra i antidemocràtica que es va reconeixent de forma encara esfilagarsada: les grans decisions sobre el país s’adoptaven en reunions en què hi participaven, al costat de càrrecs electes, algunes persones que no tenien res a veure amb les urnes i eren escollides a dit per ells. Aquesta espècie de prolegomen de la república per la que diuen treballar els desqualifica perquè siguin ells els que la presentin com a democràtica als altres ciutadans.