Els gossos i els nadons

Existeix la creença, que jo considero falsa, que les persones que ens dediquem a tasques creatives som més sensibles que les altres. Em sembla que la majoria de la gent és sensible, l’única distinció que potser es podria fer és entre les persones que són sensibles però només per a les seves coses i les persones que són sensibles també per al que no els incumbeix directament.

He conegut grans artistes als quals només afecta el que els passa a ells o en un entorn prou pròxim per poder tenir algun impacte en la seva realitat quotidiana. Res que no els toqui en primera persona els importa gaire. Això no significa que no s’interessin per la política o els altres temes que passen al món (no fa falta ser sensible per a això, és suficient a ser curiós i considerar que és una obligació moral estar mínimament informat del que passa a la resta del planeta), però són incapaços de sentir com a seves les malalties, penes i pesars dels altres individus.

Quan una vegada li vaig retreure a un escriptor molt estimat i molt brillant que mai em preguntés pels meus fills, em va respondre: “¿I per què t’ho hauria de preguntar? ¿Que estan malalts, potser?” I per a les seves coses era l’home més sensible del món.

Després hi ha les persones excepcionals que durant un temps (gairebé res és per a tota la vida, canviem constantment i el que conservem, la generositat, per exemple, sovint s’ho emporten les malalties de la vellesa, quan ja tota l’energia se centra en un mateix, ni tan sols per egoisme o de forma conscient, per mera supervivència) són capaços de posar-se a la pell dels altres, sense cap esforç, de forma natural, per ajudar. La meva mare era una d’aquestes. La meva mare era una d’aquestes. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Quan la trobo a faltar, i encara em passa bastant sovint, recorro els nadons i els gossos. És difícil substituir una persona, però hi ha alguna cosa tan curativa, pura i esperançada en els nadons i en els gossos (potser també en altres animals, però la meva experiència es limita als gossos), una alegria i una curiositat tan explosives, tan pristines, tan animals (també en el cas del nadó) que resulta impossible sostreure-s’hi, com si la vida sencera i el seu impuls estiguessin allà condensats. Potser els nadons i els gossos s’assemblin més a un camp de blat o al mar que als adults.

Així que quan tinc algun problema o estic desesperançada (només he d’escoltar cinc minuts un polític o un mentider dels que surten per la tele per sumir-me en una depressió i una fúria profundes), surto de casa a la recerca de cotxets de nadó o de gossos de passeig. Les mares i els amos de gossos surten corrents al veure’m. M’he convertit en el terror del barri.