El debat territorial
La Catalunya i l'Espanya impossibles
La Catalunya unilateral i l'Espanya uniforme són senzillament inviables
fcasals47150551 opinion ilustracion de leonard beard190227161232
La doble tornada electoral que s’acosta posarà el debat territorial a la cresta de l’onada. Dues de les formacions electorals en lliça han nascut en aquest 'frame': Ciutadans, primer, i Vox, més recentment. Esquerra i el PDECat, després de deixar caure el Govern de Sánchez, ja només actuen en l’eix territorial mentre que PSOE i Podem miren d’obrir un llenguatge i una agenda propis entre l’acarnissament de Twitter i el populisme de les televisions en decadència. En aquest remolí convé posar-hi tanta calma com sigui necessari, principalment per aïllar el possible de les simples ocurrències dels '.
Tant si els acusats de l’anterior Govern de la Generalitat menteixen, cosa que els permet la llei, com si diuen veritat, comença a quedar clar que la Catalunya unilateral és impossible. No perquè l’1-O fos un gran acte cívic de desobediència civil, com va dir aquest dimarts Jordi Cuixart, sinó perquè les bases que el volien convertir en una cosa eficaç jurídicament, les lleis del 6 i 7 de setembre, no només es van fer contra l’ordenament legal espanyol sinó contra la meitat de la població. Si ja és una quimera construir la independència contra Espanya, fer-ho contra la meitat de Catalunya és senzillament inviable.L’obcecació legitimista, que ara queda circumscrita a Puigdemont i a Comín, és l’única que afirma que la república es va proclamar i que hi ha un mandat democràtic per fer-la efectiva. La resta se sumen lentament i decididament a les tesis que va exposar fa uns mesos Xavier Vendrell, que, utilitzant una metàfora alpinista, va explicar que quan algú es proposa assolir una cimera i fracassa per una via, l’intel·ligent és buscar un camí alternatiu. Altrament, el que es fa és renunciar a l’objectiu al xocar una vegada i una altra contra el mateix fracàs. La persistència en la unilateralitat i la seva consideració com a única via a la independència posa amb safata als seus contraris la capacitat de desacreditar el fi al defensar mitjans fracassats.
Tan impossible com la Catalunya unilateral és l’Espanya uniforme. Ja sigui la versió 'heavies’ de Vox i el PP de Casado, basada en una visió nacional romàntica, com la fórmula afrancesada de Ciutadans i alguns barons del PSOE, simplement perquè l’Estat a Espanya ha sigut menys eficaç en la seva tasca d’identificació amb una única nació. L’Espanya que alguns diuen defensar per tots els mitjans simplement no ha existit mai i quan s’ha aproximat ha sigut a sang i a foc. Acceptar aquesta realitat no és avalar l’astracanada dels independentistes irredempts quan parlen d’un Estat demòfob i d’una justícia franquista. Però la manera de combatre aquesta exageració no és brandint l’orgull de la democràcia plena amb aquesta altivesa tan hispànica i també supremacista. Espanya és tan democràtica com qualsevol dels seus homòlegs europeus, però també necessita, com aquests, aprofundir, reformar-se, polir arestes...
Crida l’atenció que des d’una formació que es reclama liberal com Ciutadans, o des de les seves fronteres amb el PSOE, es proposi respondre a la hipèrbole independentista amb un exercici de contrapropaganda en lloc de fer-ho amb una agenda reformista. Com va dir aquest dimarts Josep Borrell, “Espanya està mal cuinada al forn de la història”. I la solució no és servir un plat mig cru, sinó tornar-lo a passar una mica més.
Espanya i Catalunya són societats més madures del que veiem a Twitter o en els mitjans de comunicació. Els fets ho demostren. El malestar social ha trobat representació política de manera més eficient que a França, a Itàlia o a Grècia. Menys que a Portugal. Aquest és el fil del qual cal tirar. Dos milions de catalans no se senten a gust a Espanya. I altres tants no ho estarien en una Catalunya unilateral. Acceptar aquesta realitat no és fàcil en campanya electoral, però és imprescindible per governar. Emulant un dels fiscals que intervenen en el judici del Suprem, Segòvia no és “només” dels de Segòvia, però encara menys és “només” dels funcionaris de l’Estat. Per tant, alguna cosa s’haurà de fer a part de guanyar les eleccions dient que no s’ha de fer res, com fa el PP des del 2011, o que no hi ha res a fer, com fa el legitimisme de Puigdemont.
En els últims anys, hem vist moltes coses que pensàvem que no veuríem mai: des d’exvicepresidents del Govern al banc dels acusats, un expresident de la Generalitat confessant l’inconfessable, membres de la família reial en els tribunals, el Suprem decidint en directe el futur de les hipoteques a favor dels bancs o una pantalla gegant per veure un judici com si fos el futbol. Hem vist que el que semblava impossible no ho era. El que no hem vist mai és fer possible el que és impossible. Comencem per aquí.
