Saber canviar d'opinió

Fa uns mesos, Simon Critchley va presentar a Barcelona el seu assaig sobre les relacions entre futbol i filosofia, i en una conversa va argumentar que a tothom li costa molt canviar d’opinió. És gairebé tan difícil com canviar d’equip de futbol, deia, i a més no es recorden gaires casos en què la filosofia hagi sigut útil per convèncer algú. Hi he pensat aquests dies, veient els interrogatoris al gran judici al Tribunal Suprem. És obvi que els acusats tenen unes idees i una visió dels fets, i que els fiscals en tenen unes altres que els mouen a acusar-los. Després, al mig, hi ha el tribunal: aquells set senyors i senyores que ho escolten tot en silenci i representa que, d’acord amb les lleis, al final haurien d’emetre un veredicte que fos just i independent.

Notícies relacionades

Tercera setmana del judici al procés

Dir-se Terricabras

¿És possible, però, això? El fet que calgui una interpretació dels fets ja ens indica que estem fora d’un marc binari –sí o no, bé o malament– i ens situa en un registre de caràcter polític, és a dir, filosòfic. Per això ara, quan la solució dialogada ja no és possible i tot queda en mans de la decisió d’un tribunal, podem intuir que el veredicte –sigui quin sigui– serà una mala solució per a la vida política espanyola.

Aquests dies veiem que l’acusació se centra a analitzar cada pas, cada decisió, però sembla ignorar el conjunt i l’arc temporal que els dona context –això que els teòrics del canvi climàtic en diuen l’hiperobjecte. Descartada la solució política, doncs, ara només podem fer hipòtesis sobre el veredicte judicial. Una condemna llarga trauria els acusats del panorama polític, però els convertiria en ídols del futur i activaria encara més l’independentisme. Una condemna per desobediència els inhabilitaria durant anys per representar les seves idees polítiques, però en canvi els deixaria al carrer. Mentrestant, cal atorgar al Tribunal Suprem el benefici del dubte i esperar que la seva opinió prèvia –perquè tots en té una pel simple acte de pensar– no caigui en el prejudici, literalment, sinó que sigui prou flexible per canviar si cal. I, a més, Estrasburg espera.