Anar al contingut

Petit observatori

Tres amics i un cafè

Josep Maria Espinàs

Amb Ramon Folch i Camarasa i l'amic Ortega ens trobàvem a l'entresolat d'un cafè en què ens podíem llegir en veu alta els versos i les proses que havíem escrit

Ara que ja tinc una llarga vellesa he topat amb un llibre en què parlava de quan era nen. Deia que no volia ser metge, ni bomber. Penso que, de fet, no volia ser res.

Això sí, jugava a inventar-me països, dibuixava mapes però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap ser alguna cosa. 

Devia tenir 9 o 10 anys quan vaig escriure els meus primers versos. Ara sento no haver-los conservat. Recordo que parlaven del vol de les orenetes, que sovint passaven a prop de casa. En la rigidesa de les façanes posteriors de les cases de l’Eixample el pas d’una oreneta em devia meravellar. I als 15 anys, o potser menys, em vaig trobar escrivint. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Vaig aconseguir escriure una novel·la. La prosa se m’havia imposat. Aquesta inesperada novel·la la vaig escriure en castellà, idioma de l’escola i de la literatura que s’ensenyava en aquells temps –¡com havia de ser!–.

Al cap d’uns anys, quan estudiava el batxillerat, em reunia setmanalment amb dos companys de classe: Ramon Folch i Camarasa, que ha mort fa poc i que també seria escriptor, i l’amic Ortega, que va morir fa temps.

Ens trobàvem a l’entresolat d’un cafè en el qual en podíem llegir en veu alta els versos i les proses que havíem escrit. 

Aquell cafè solitari es convertia per a nosaltres en una espècie de còpia casolana dels cercles literaris de París. Però no érem pretenciosos i potser per això érem feliços i cordials jutjant-nos l’un a l’altre. Va ser un aprenentatge de respecte. Cada un tenia el seu respecte i tolerància amb les diferències. Fins i tot exercíem l’admiració. 

Aquestes reunions es van acabar quan cadascun de nosaltres es va sotmetre a un treball exigent.

L’última vegada que vaig passar per davant d’aquell cafè em va retre compte que no hi ha res que perduri. Que tots vivim el present sense pensar que el passat és un moment. 

El pas del temps ens fa i desfà.