Finestra de socors
Reflexionar amb Chaves Nogales
Els temps convulsos del periodista republicà, exiliat per la guerra civil, i els nostres són dues parades d'un viatge que val la pena mirar com a unitari: el de l'ascens d'extremismes i nacionalismes, la seva caiguda i el seu nou ressorgir
zentauroepp47028596 corrige fuente graf347 londres 19 02 2019 fotograf a fa190224225809 /
Dimarts passat es va inaugurar en la delegació de la Comissió Europea a Londres una exposició de la Universitat de Sevilla sobreManuel Chaves Nogales, el periodista republicà. Al costat dels plafons que reproduïen cobertes dels seus llibres, fragments de cròniques o l’itinerari del seu periple en aeroplà per Europa perseguint les notícies als anys 20, s’amuntegaven a la recepció fullets tant per persuadir els escèptics ‘brits’ sobre les bondats de la Unió Europea com per informar els preocupats residents europeus al Regne Unit davant de l’imminent ‘brexit’.
Era un contrast estrany. No diré que el context del qual va ser testimoni Chaves Nogalessigui el mateix. Per sort, els enfrontaments polítics avui es dirimeixen a les urnes i els morts no es compten per milions, però aquells temps convulsos i els nostres són dues parades d’un viatge que val la pena mirar com a unitari: el de l’ascens d’extremismes i nacionalismes, la seva caiguda i el seu nou ressorgir.
Chaves Nogales, segons les seves paraules, era “un petit burgès liberal,ciutadà d’una república democràtica parlamentària” que creia en Europa, ja que en el terreny professional la va recórrer de dalt a baix i en el personal va enviar les filles a un internat anglès perquè hi rebessin una educació cosmopolita. El juliol del 1936 era a Londres recollint-les per a les vacances quan Franco va fer el seu cop d’Estat. “Antifeixista i antirevolucionari per temperament –afirma–, un home com jo, per insignificant que fos, havia contret mèrits per haver sigut afusellat pels uns i pels altres”. El 1937 s’exilia, primer a França amb la família, fins que hi entren els nazis i es resitua al Regne Unit, després d’enviar la dona i els fills a Espanya a esperar el final de la guerra mundial. El seu net Anthony ens va parlar de l’última carta que els va dirigir abans de morir. Preguntava per tots, però en especial pel seu fill petit, el Pablo. “¿Com està? ¿Reflexiona?”. Aquesta és la petició que va quedar en l’aire a la seu de la Unió Europea: més reflexió sobre el que ens està passant imenys actuar moguts per emocions.
