Piper: la meva gossa immortal

Escric aquest article entre llàgrimes. Ha mort la meva gossa Piper. La meva gossa immortal. Vint anys de vida i 12 al meu costat.  La meva princesa, la meva companya, el meu amor incondicional. Va passar Sant Valentí amb mi i va marxar el divendres 15 de febrer. Fa anys que estic acomiadant-me d’ella, era molt vella per ser un gos, però al final vaig acabar convençuda que era immortal de veritat i ara no em faig a la idea. Les famílies canines ja saben de què els parlo, les que no han conviscut mai amb un animal, potser pensen que estic boja. El que tinc clar és que amb un animal a casa, un sempre és més feliç.  No només perquè els peluts són nobles, bons, afectuosos i un més de la família. També perquè ens reben amb alegria sempre i ens acompanyen en els moments tristos sense jutjar-nos. Quan estem malalts no ens demanen sortir amb ànsia al carrer i quan estem tristos ens llepen les llàgrimes de la cara. Se’m fa difícil i estrany plorar sense ella. ¿Qui em traurà a passejar ara?

Hi ha moments en la vida en què cal posar-hi ovaris i actuar.  Però si tens algú al teu costat, com el veterinari Isidro de l’Hospital Veterinari Glòries de Barcelona, tot es fa més suportable. És el veterinari més humà que he conegut en la meva vida i creguin-me, n’he conegut uns quants. Vaig tenir la sort de participar en el programa ‘Bestial’ de La Sexta. Es va gravar l’any 2011, però segueix en antena. No, jo no cobro ni un duro per cada reposició. Coses de la tele. Però si Mediapro s’anima algun dia a gravar més programes, ho tornaria a fer encantada.

No vull que pateixi

Visitant veterinaris matí, tard i nit vaig conèixer l’Isidro. A ell i el seu equip. No vaig dubtar ni un moment a portar-li la meva gossa Piper. Abans tenia un veterinari d’aquests rondinaires que tracten els gossos com si només fossin això, gossos. Operada de la matriu, una hèrnia a l’esquena, les dents fetes pols, una artritis cada vegada més greu..., fins que arriba el moment. Tot i que adoro la seva companyia i la vida sense ella se’m farà més amarga, ho tinc clar. Serà dur, però s’ha de fer. No vull que pateixi, no vull que agonitzi. Se’m trenca l’ànima només de pensar-ho.

Ella va arribar a la meva vida en un moment complicat per a mi. Era l’any 2007, jo passava una mala època. Patia molta ansietat i em sentia molt sola. Em va donar la vida. Em va salvar. M’obligava a aixecar-me del llit, a sortir al carrer. ¡A viure! Em va connectar amb els meus veïns, parlava cada dia amb la gent del barri i a poc a poc vaig anar recuperant l’alegria. Ella m’ha donat la vida i jo li donaré la mort digna que es mereix, vaig pensar mentre me l’emportava a la clínica.

Va desconnectar d’aquest món menjant llaminadures mentre li feia efecte el sedant. Es va adormir al seu cistell amb el morro recolzat a la meva mà i sense deixar de mirar-me. Va ser molt trist, però alhora molt bonic. Sensació molt difícil d’explicar. La vaig entregar a l’Isidro, adormideta i feliç. No vaig voler veure-la més. “Confio plenament en tu”, li vaig dir abans que se l’emportés per practicar-lil’eutanàsia. Quina mirada tan bonica, tan tendra i tan de veritat. La recordaré així. I demanant llonganissa al Filiberto al bar del xinès, deixant-se ensumar per tots els gossos del barri i corrent per la platja de Tossa amb la seva millor amiga, la Tami. Tan autèntica i tan màgica.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Mai trobaré una gossa com ella. Els que la van conèixer saben que era especial. Tots els que tenim un gos pensem això del nostre, però en el meu cas els prometo que és així. Era una gossa que, per començar, no lladrava. No corria quan li tiraves una pilota i no es queixava mai. Al principi, pensava que era molt tonta, però amb el temps em vaig adonar que era més llesta que ningú. No gastava energia en coses inútils. Si li tiraves una mandonguilla en lloc d’una pilota sí que corria. Si passava una cosa perillosa, sí que lladrava. Una vegada em va despertar perquè el senyor José, el nostre veí, havia mort. I no es queixava quan li donava un atac d’artritis. Si podia caminar ho feia i si no podia, doncs no ho feia. ¡N’he après tant, d’ella! L’ésser més bo que he conegut mai. Aquests últims mesos ha aparegut una gata a casa i crec, sincerament, que la Piper no se n’ha anat fins que no ha vist que em deixava ben acompanyada. Pobreta, no sap que és insubstituïble. La sensació és semblant a quan finalitza una relació d’amor. Creus que mai et tornaràs a enamorar. Et sembla impossible. En aquest punt estic jo ara. He fet el que havia de fer, però em sento profundament trista i no vull tenir un altre gos mai més.

Gràcies per tot, estimada Piper. Mai t’oblidaré. I el dia que ho faci, el dia que m’oblidi de tu i de tots, el dia que no sàpiga ni qui soc, el dia que no em pugui valer per mi mateixa, aquell dia només espero tenir algú a prop que m’estimi tant com jo t’he estimat a tu, per posar fi a la meva vida i donar-me una mort digna sense sofriment. No demano més.