La carrera immòbil

Quan ens freguem els ulls veiem que el judici el judiciés l’única cosa real que tenim entre les mans. Les altres coses són visions subjectives. El judici ens ha portat novetats, però algunes encara no ens les han dit. Dissimulant, les defenses han abandonat la trinxera virginal de l’"aquí no va passar res i toca una absolució general" i treballen des d’un terreny més subtil: "el que va passar, va passar"; "però no s’ha de castigar perquè ho va fer gent decent elegida democràticament per fer-ho (tot i que després depassés les seves competències), no va ser violent, no va servir per a res i, sobretot, perquè una gran part d’aquest país no vol que això es castigui".

Encara no ens ho formulen així, però això és el que emergirà a mesura que passin les setmanes. Probablement ens el presentaran com el preu que es posa a no anar a pitjor.  Tindrà, a més, una característica importantíssima: no anirà acompanyat de cap propòsit d’esmena; els ‘indepes' continuaran sent-ho i intentaran repetir el salt cap endavant però fent-ho millor i sense trepitjar el que llavors van aixafar (la Constitució i l’Estatut) perquè –diuen– no coneixien la capacitat de resposta de l’Estat.

Notícies relacionades

La declaració de Santi Vila, en 10 frases

Així està afectant la vaga general del 21 de febrer a Catalunya

Tot aquest plantejament va naturalment més enllà de la llei, i si té alguna cosa a veure amb la justícia és amb la divina. Abans que es concreti, tindrem moments processals en què els fiscals hauran de demostrar, si poden, si hi va haver violència o no, fins on va arribar la intimidació a la majoria no independentista i si hi ha una tipificació delictivatipificació delictiva que encaixi amb el que va viure aquest país. En vista dels primers compassos no està clar que els jutjadors hagin preparat objectivament bé les seves cartes.

Les qüestions de fons pinten pitjor per als 'indepes'. En la marxa de Barcelona gairebé tots els manifestants eren conscients que el fetus de la república que portaven a dins era mort i que ni Quim Torra ni Carles Puigdemont semblen tenir el perfil d’inseminadors capaços de tornar a prenyar amb lògica política i grandesa procedimental els ventres. Del contingut real i concret de la república futura ja ni se’n parla. Torra i Puigdemont tartamudegen cada vegada que se’ls pregunta cap a on van ells i cap a on anem tots més enllà de la continuïtat forçosa de la fórmula autonòmica que tant odien.