Anàlisi
La llista per al 28-A decidirà el ser o no ser del PDECat
La continuïtat dels diputats pragmàtics és la clau de la batalla amb Puigdemont
zentauroepp46954688 puigdemont190214084638 /
CDC sempre va ser un partit catalanista de centre, homologable amb altres de similars europeus. Alguns dirigents eren secessionistes però com a aspiració llunyana, no com a programa. Artur Mas va fer l’antiga CDC, i el nou PDECat, independentistes. Per convicció (més dels seus pròxims David Madí, Francesc Homs, fills de Jordi Pujol) i per càlcul polític. Després de la pèrdua del Govern el 2003 (traumàtica per als convergents) i el posterior fracàs de l’Estatut (que va pactar mà a mà amb José Luis Rodríguez Zapatero, menystenint el PSC i ERC), la radicalització li va semblar la teràpia adequada per compensar les retallades inevitables que va haver d’afrontar al recuperar la Generalitat.
Ara el PDECat s’enfronta a un dilema. Tornar a ser un partit de centre i independentista però pactista, o desbordar ERC en nacionalisme per apoderar-se de l’electorat més radicalitzat. Mas va obrir aquest camí el 2012 i el va rubricar al col·locarCarles Puigdemont a la Generalitat al ser vetat per la CUP després de les plebiscitàries del 2015. I la batalla per ser més independentista que ERC va ser una de les causes de la DUI fallida del 2017.
A les eleccions del 155 –i per salvar els mobles davant ERC– el PDECat va recórrer a Puigdemont, que hi va posar les seves condicions. Ell faria la llista, de JxCat, no del PDECat, amb molts independents del nacionalisme radicalitzat. I l’operació va sortir perquè –tot i que per darrere de Cs– JxCat va guanyar ERC per 13.000 vots. I des d’aleshores –sense grup propi al Parlament de Catalunya, però sí a Madrid– el PDECat ha sigut un partit amb una sobirania limitada. La seva direcció va quedar condicionada per les decisions estratègiques que dictava Puigdemont. L’única excepció –no perdonada per Waterloo– va ser quan Marta Pascal i Carles Campuzano, el veterà parlamentari a Madrid, van aconseguir votar la moció de censura de Pedro Sánchez. Puigdemont, partidari del com pitjor millor, no volia obrir la porta a temptacions pactistes. I ara a l’imposar –ajudat pel clima del judici al Suprem– el ‘no’ als Pressupostos, s’ha venjat.
Continuar existint
El PDECat avui s’enfronta al seu ser o no ser. Les municipals es podrien salvar amb la candidatura de Joaquim Forn, però les legislatives són una altra cosa. El PDECat necessita una llista clarament seva per continuar existint. Puigdemont encara no té la Crida a punt, però amb l’amenaça pretén doblegar el PDECat i imposar-li la seva llista. ¿Com? Posant al davant un dels polítics jutjats a Madrid, Josep Rull, (a la qual cosa el PDECat no s’hi pot oposar) i marginant de la llistaCampuzano i Jordi Xuclà.
¿El PDECat es mantindrà ferm? ¿Puigdemont es tornarà a imposar i liquidarà els parlamentaris pragmàtics? ¿David Bonvehí acceptarà un mal pacte que deixi les coses indefinides però cada vegada millor per a Puigdemont?
El resultat és important per al PDECat. També per a Catalunya, que es juga la pervivència d’un partit de centre útil o la seva substitució per un altre el primer objectiu del qual seria desbordar ERC amb un independentisme sense més ideologia que el nacionalisme radical.
