Els fiscals no són inquisidors

Una de les imatges que està deixant el que s’ha vingut a dir, en curiosa expressió, el judici al procés, és el paper que estan tenint els fiscals. Hi ha quatre fiscals al Tribunal Suprem que estan intervenint en les sessions, quan l’habitual és que hi actuï un de sol. Amb això pot ser que intentin visualitzar un dels principis fonamentals de la seva tasca: la unitat d’actuació. Significa que és únic el criteri de tota la fiscalia d’un país, havent-hi diverses eines dissenyades especialment per mantenir aquesta unitat, entre les quals la dependència jeràrquica dels seus superiors. No són independents perquè no són jutges.

Una altra de les característiques essencials de la fiscalia és la seva objectivitat, en el sentit que estan obligats a ser equànimes. No obstant, en la majoria dels fiscals del món, no només d’Espanya, s’observa que exerceixen la seva tasca d’una manera molt incriminatòria, en el sentit que semblen atendre només les dades que ataquen els acusats, la qual cosa ha provocat que la seva imatge en la ciutadania sigui precisament d’“acusadors”.

No obstant, aquesta imatge i aquests costums en la seva actuació no es compaginen en absolut amb la realitat legal de la seva funció, que com he dit ha d’atendre aquesta esmentada objectivitat. Els fiscals només són garants del compliment de la legalitat en un procés, i per això han de concentrar-se que es compleixin no només les lleis, sinó que, a més, s’esbrinin correctament els fets.

Cedir davant de les dades exculpatòries

Per això, el natural en la seva actuació no hauria de ser partir de la base que l’acusat és culpable, per molt que hagin formulat acusació contra ell. Al contrari, la seva tasca a tota hora, també en els interrogatoris, ha de ser que surtin a la llum les circumstàncies que beneficiïn el reu, i no només les que el perjudiquin. I no es pot pensar que aquesta és la funció exclusivament de l’advocat defensor, sinó que el fiscal també ha de contribuir a aquesta defensa si així resulta de les proves que es vagin practicant. Si el fiscal no obra d’aquesta manera, es transforma en un simple inquisidor. En algú que només persegueix obsessivament la condemna del reu, i això és absolutament contrari a l’essència de la seva funció, definida, insisteixo, per l’equanimitat i la legalitat.

Notícies relacionades

Ningú va fer res l'1-O

Realitats paral·leles

Es podrà pensar que és estrany que un fiscal col·labori amb la defensa. Ni ho és ni ho hauria de ser, si els fiscals –repeteixo que de tot el món– no se centressin tant a defensar tant sí com no l’acusació que van formular. Han de cedir davant de les dades de la realitat que es vagin coneixent i no han de sentir les dades exculpatòries com un atac a la seva tasca. Al contrari, la seva tasca és molt més perfecta com més s’assenta aquesta equanimitat, i es pot arribar en qualsevol moment a retirar l’acusació.

El procés no és una batalla entre advocats i fiscals. És una de les maneres més depurades que existeixen per conèixer la realitat d’uns fets. I a aquest descobriment també han de contribuir els fiscals.