Eleccions i fiscalitat

La convocatòria a les urnes i l’aparició de Voxhan posat sobre el tapet qui és responsable de l’aparició de l’extrema dreta espanyola. Succintament, s’argumenta que la seva paternitat cal atribuir-la a la suma dels últimes escletxes del’austeritat, al nou xoc immigratori i al conflicte català. Però els particularismes del país no són suficients per explicar un fenomen que és universal, tant políticament (des de l’extrema dreta xenòfoba als radicals d’esquerra o, en el cas català i espanyol, als nacionalismes extrems) com geogràficament (de Polònia als EUA o del Brasil a Itàlia, per exemple).

Com mostra Barry Eichengreen, al seu ‘The populist temptation. Economic grievance and political reaction in the modern era’ (2018), el fenomen va emergir ja a l’Amèrica del Nord de finalitats del XIX. A més, la immigració a Espanya no és una cosa nova. I tot i que des del 2014 ha aportat un terç de la nova ocupació, aquest pes és clarament inferior al 46% que va absorbir entre 1999 i el 2007, i llavors no va generar cap tensió perceptible. Finalment, el populisme ha aparegutamb i sense polítiques d’austeritat: Si fos cert que són el seu element definitori, ¿com justificar l’auge de Trump en uns Estats Units amb polítiques expansives des del 2008?

Fenomen amb aires similars

Si el fenomen és tan general, la seva comprensió exigeix considerar-ne no només les causes immediates, aplicables a qualsevol situació específica com l’espanyola del 2019. Exigeix interrogar-nos sobreel que ha canviat en les nostres societats perquè ara l’extrema dreta aparegui a tot arreu i amb característiques similars, encara que adopti formes diverses.

Aquí i a la resta d’Occident, la raó última de la seva emergència es troba en l’ocàs del model econòmicque havia permès, entre 1950 i 1980, certa mobilitat social, millores generalitzades de renda i consum, llocs de treball de qualitat, un creixent Estat del benestar i, en particular, l’esperança d’un futur millor, que es reflectia en la convicció que els fills viurien millor que els pares. En l’actualitat, al contrari i una vegada aclarida la boira de la crisi,ha emergit un panorama desolador: reducció del nivell de vida d’amplis grups, retrocés de les seves expectatives de millora, desigualtat insuportable i deteriorament dels serveis públics. És en aquest caldo de cultiu en què creixen i es desenvolupen tendències sempre presents en les nostres societats, tot i que de vegades hagin estat adormides. És llavors quan sorgeix el temor de l’immigrant, les posicions antipartits, la tendència a l’autoritarisme o els xovinismes de tot tipus.

¿No hi ha res a fer? Per descomptat que sí. El que ha passat no té res de fatal. És el resultat del triomf de les opcions liberals en economia, posades en pràctica amb les revolucions conservadores de Thatcher i Reagani, en particular, de la creença en tres de les seves tesis substancials: que la globalització financera incrementaria l’eficiència i la prosperitat; que la globalització econòmica milloraria la renda; i que hi hauria més creixement amb menys intervenció de l’Estat. Cada una d’aquestes opcions ha sigut el resultat de decisions perfectament definides.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Llastimosament per al comú dels mortals, cap d’aquestes és certa: la globalització financera ha portat, com s’ha vist en la crisi, misèria per a milions de persones; l’econòmica ha aprofundit el malestar, deprimint salaris, destruint llocs de treball de qualitat i ampliant la desigualtat; i la retirada del sector públicha accentuat la desprotecció de nombrosos col·lectius.

Per això, avui i aquí, ha arribat el moment de visualitzar, en els programes electorals, quins partits estan a favor de revertir els pitjors efectes de la globalització. Una cosa que només es pot aconseguir, si no volem tornar a una autarquia impossible, ambmillores en la redistribució de la renda i de la riquesa. Cert que som una societat catòlica, llatina i mediterrània i que, com en totes, els cants de sirena de menys pressió fiscal són més que atractius. Però no us confongueu: qualsevol política que preconitzi reduccions impositives per a un país com Espanya, a la cua de la pressió fiscal europea al costat de Romania i Bulgària, es traduirà en retallades en el nostre modest Estat del benestar. El debat que les eleccions haurien de plantejar és, justament, sobre la recaptació fiscal iquins serveis públics, i de quina qualitat, volem. Seria convenient que aquesta discussió s’obrís, si més no per una vegada, en aquest llarg període electoral que encarem. Ho necessitem.