Carnets d'esquerres

S’acusa, i amb raó, elssectors més exaltats de l’independentisme (començant per Quim Torra) i del nacionalisme espanyol (Casado, Rivera i Abascal) de passar-se el dia repartint carnets de bons i mals catalans i/o espanyols. Aquesta pulsió no és nova ni exclusiva del nacionalisme, com alguns afirmen una vegada i una altra. La història de les confessions religioses, per exemple, és plena de persecucions contra els heretges. I el mal també afecta l’àmbit polític o sindical. ¿Quantes versions ‘autèntiques’ del Partit Comunista van competir en les primeres eleccions democràtiques? Innombrables. Encara és aquí la Falange ‘autèntica’ malgrat que la tradicional ja es va dissoldre. La convocatòria del 28-A i l’afany de Pedro Sánchez per recuperar l’hegemonia a l’esquerra de Ciutadans ha fet que alguns pilotes es posin a repartir carnets d’esquerra. És un argument fàcil per desacreditar el vot útil que es pot escapar encara a Podem o, en el cas de Catalunya, a Esquerra que ja prepara alguna picada d’ullet en la seva candidatura cap a aquests mons. Expulsar el competidor, i –veient com està tot plegat– futurible aliat, del camp de l’esquerra pretén uns efectes similars als que busquen els que propugnen esborrar del cens els que no estan disposats a votar a favor de la independència.

En aquest punt, Sánchez demostra molta més intel·ligència que els neoconversos que es volen reconciliar amb ell després de passar una temporada amb Pablo Iglesias. El líder actual del PSOE ha entès perfectament que una de les pulsions d’aquesta època és el dogmatisme, avantsala del fanatisme. I fuig d’aquests arquetips a la velocitat de la llum. Perquè l’esquerra, tota, està plena d’impureses i, afortunadament, de mestissatge. Alfonso Guerra ho va explicar amb meridiana claredat en la punyent entrevista que li va fer Jordi Évole. El "descamisat" Guerra va explicar que molts joves de bona família es van fer del PSOE o del PCE fugint del franquisme, però sense cap convicció ideològica. Es va atrevir a donar dos noms, dues de les seves bèsties negres: Miguel Boyer i Ramón Tamames. N’hauria pogut afegir molts més: Javier Solana, Narcís Serra, José Bono... L’esquerra, quan és intel·ligent, no demana carnets ni tampoc en dona.