Al contraatac

Sense generació

Les generacions no existeixen, són invents. El que és estrany és que les creacions artístiques dels joves d'ara representin, majoritàriament, el malestar de classes mitjanes en amunt

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp38666798 mileurista170904190631

zentauroepp38666798 mileurista170904190631 / JOAN PUIG

De tant en tant va bé sortir d’aquí per viatjar a països on el que més abunda és l’esperança. I no pel tòpic turístic que diu que la gent és feliç encara que visqui en la misèria, sinó perquè quan no es té res es pot somiar tot. Recordo molt bé aquest estat anhelant, el desig de petits o grans canvis. És un anhel inesgotable, persistent, que no es deixa vèncer ni per la impaciència ni pel pessimisme. Recordo, per exemple, que a prop de casa els meus avis hi havien posat els pals que durien, finalment, el gran invent de l’electricitat fins al poble. Miràvem la línia serpentejant d’aquella filera de fustes plantades i esperàvem, esperàvem amb tota la il·lusió del món.

No ens podíem permetre pensar que aquell avenç no ens arribaria mai, i això ens permetia somiar en un futur que només podia ser millor. Un futur sense aquelles ombres tenebroses que projectaven els llums d’oli després del capvespre, un futur amb ràdios a les quals no se’ls acabaven mai les piles, un futur, qui sap si amb aparells de televisió. Els pals van continuar pelats, sense cap cable que els sostingués. Quan va arribar l’electricitat nosaltres ja havíem marxat i a mi em queda el record d’aquella sensació d’esperança absoluta.

Si mirem el present amb perspectiva, el present aquí i ara, no hauríem de tenir motius per al pessimisme i, en canvi, costa trobar veus esperançades, esperançadores, i costa més entre els que som considerats més o menys joves. Si llegim el que escrivim, si ens fixem en les diverses manifestacions culturals que produïm els qui hem nascut en democràcia veurem que el sentiment de desesperança, de manca d’anhel i de queixa constant és una tònica generalitzada. I m’aplico també la generalització que reconec pot ser una mica arriscada. ¿De què ens queixem? ¿Que viurem pitjor que els nostres pares? Doncs dependrà de quins pares parlem i aquesta és potser una altra fal·làcia que ens hem empassat com xaiets: la imatge enganyosa de ser part d’una generació determinada només atenent a la data de naixement i a cap altre vector.

Notícies relacionades

¿Què té a veure un jove nascut en una família amb recursos econòmics que ha crescut en habitatges espaiosos, carrers nets, parcs airejats, que ha anat a una escola de primera amb accés a cultura i formació amb un jove que ha vist la infantesa entaforat en una llitera dins d’un pis de sostre baix i haurà jugat en un descampat on l’esport habitual podia ser esquivar xeringues i condons usats? ¿Què té a veure algú que ho té tot a l’abast amb algú que sembla entaforat al cul del món? ¿I què tenen a veure els uns amb els altres tots els que formen part del bast mar de possibilitats que va d’un extrem a l’altre de l’escala social?

No, les generacions no existeixen, són invents. El que és estrany és que les creacions artístiques dels joves d’ara representin, majoritàriament, el malestar de classes mitjanes en amunt. Un malestar, d’altra banda, que és la simple desesperança, la falta de desig d’un futur millor.

Temes:

Joves