Vuillard

A vegades, en circumstàncies felices, com una il·luminació, la coberta d’un llibre és una síntesi, un epifonema que inclou la lectura sencera. Fixem-nos en dues cobertes, 'L’ordre del dia' i '14 de juliol'. Són dos llibres magnífics, en els quals es combina, en una felicíssima barreja narrativa, lingüística, històrica, la documentació exhaustiva amb una agilitat novel·lística de primer nivell. Éric Vuillard, que aquest dimarts serà a Barcelona, a La Central del carrer de Mallorca, aconsegueix construir la punta de l’iceberg sense que es noti la massa de gel que és en el fons, però amb la capacitat de fer veure al lector que és justament a partir dels relats episòdics o del detall prolix i lateral que pot endinsar-se a l’essència de la història.

A 'L’ordre del dia', hi ha una fotografia de Gustav Krupp, el magnat alemany. A '14 de juliol’, un fragment de Delacroix on no hi surt la llibertat que guia al poble, sinó el rostre esporuguit i àvid d’un noiet amb una espasa. En la primera novel·la, Vuillard fa la dissecció de l’ascens de Hitler i de l’horror del nazisme a partir de les elits que li donen suport. En la segona, descriu la Revolució francesa a partir dels ciutadans anònims, a qui ell concedeix un llinatge, una presència real. Com deia Benjamin, "la construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom". Totes dues obres són molt més que això (dues joies), però es concentren en aquestes cobertes esclatants.