La crispació política

Em fan pena

L'argumentari i la persuasió han de ser les armes principals d'un bon polític. Una cosa és avergonyir d'una manera elegant i una altra és l'insult de traç gruixut que s'utilitza

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp46974025 casado190215114827

zentauroepp46974025 casado190215114827

Si bé els polítics en la seva essència són una extensió de la ciutadania que els vota, també en teoria, han de ser un exemple d’educació i comportament perquè molts es reflecteixen en el seu procedir i en les seves paraules. Ja des de fa uns anys la política s’ha anat embrutant; l’elegància i l’educació entre polítics s’ha anat desaprofitant fins a tal extrem que s’accepta com normal una cosa que en realitat és una inacceptable anomalia: l’insult. Des d’aquell “A la mierda, joder” del mort Labordeta fins als interminables insults que es profereixen avui a dins i a fora del Congrés dels Diputats, han passat uns quants anys en què a Espanya s’ha anat tensant la crispació política.

Notícies relacionades

Ara a Albert Rivera no li importa dir-li “capullo” o “imbècil” a Pablo Iglesias, com no els importa als republicans catalans dir “feixistes” a la dreta i aquesta respondre’ls amb la qualificació de “colpistes”. “Imbècil” i “canalla” va ser el més bonic que va sentir Joan Coscubiela al Congrés quan es debatia el 'cas Bárcenas' i ara hem arribat al cim de l’insult per acumulació. El traïdor, ridícul, deslleial, egòlatra, incapaç, mediocre i incompetent de Casado a Pedro Sánchez ha assolit el cim i la desproporció del que s’ha d’esperar entre qui, tot i ser oponents perquè tenen idees dispars, haurien de ser cívics i educats per estar representant moltes persones que sens dubte no aprovem aquest llenguatge. L’argumentari i la persuasió han de ser les armes principals d’un bon polític. Una cosa és avergonyir d’una manera elegant i una altra és l’insult de tracç gruixut que s’utilitza.

I si no, mirin: pallasso, feixista, barrut, homòfob, mamarratxo, demagog, mafiós, merdes, infecte, gàngster, carallot, palmera, imbècil, mesquí o miserable... Tots són ofenses que s’han sentit entre les quatre parets del Congrés. ¿No seria millor fer servir la fina ironia, de la dialèctica incisiva i dissimulada, de l’argument ric en raons i buit de greuges? Avui, entre tots, han aconseguit baixar el llistó fins al seu enterrament. Em fan molta pena.